La temporada 2011/12 arrancava i un humil conjunt es convertia en equip revelació per segon any consecutiu, el projecte de JIM es consolidava i el Llevant portava una trajectòria idíl·lica: l’equip amb menys pressupost de la Lliga s’havia assentat a les posicions de Champions, evitar el descens no era una preocupació primordial i fins i tot varen ser capaços de fer-li front -i véncer- a tot un Real Madrid. Però per desgràcia, esta era una situació de somni i la crua realitat sempre aflora, la posició del Llevant no estava determinada només per l’entrega i joc dels granota, sinó a que conjunts com l’Athletic, Atlètic de Madrid i Espanyol varen tindre unes arrancades de temporada molt fluixes, però que amb el temps han rectificat.

Mentre que els equips que històricament ocupaven les posicions altes de la taula punxaven, el Llevant aconseguia l’adjectiu d’intractable. Juanlu i Ballesteros, recentment renovat per altre any, eren les referències d’un equip que a base de força i coratge donava la campanada i no conegué la derrota en les nou primeres jornades de la temporada. Però els problemes arribaren amb les lesions, Juanlu, Barkero i Valdo han passat massa temps omplint la infermeria granota i això ha ressentit el joc de l’equip, a més, les incorporacions d’Óscar Serrano i Botelho no han sigut suficients per revitalitzar el conjunt valencià.  A més, la baixa de Nano, tot i que no es reconega en públic, ha fet molt de mal dins de l'estructura esportiva sòlida de la secretaria tècnica.