La victòria no va servir al final ni com a bàlsam. Són molt més profunds els mals d’aquest València Basket.

Va començar aclaparador el conjunt valencià, i en solament cinc minuts va dilapidar les esperances letones amb un parcial de 15-4. Amb el pas del temps, la pallissa no va fer sinó anar en augment, i el VEF Riga va donar una imatge impròpia d’un equip de professionals, per no dir ja d’un club en segona fase d’una competició europea. Ni Kavaliauskas ni Millage van ser capaços de donar el nivell d’altres nits per a apaivagar la sagnia de pèrdues i errades del seu equip (24 pèrdues, 14-33 en tirs de 2).

Al descans, l’espectacle fregava la vergonya aliena, amb un 49-17 que parlava més de les misèries d’un rival feble que dels mèrits del València Basket, que va estar a l’alçada de les circumstàncies i posà la directa durant bona part del matx. Mulero va aprofitar per a repartir minuts, encara que van ser els de sempre (els De Colo, Caner-Medley, Martínez, Claver i Lishchuk) els que van destacar en l’apartat estadístic. Al final, amb una Fonteta quasi buida i completament indiferent, els taronja no van voler fer sang i es van deixar anar en l’últim quart, i apuntalaren la diferència final en els 31 punts.

La victòria no va servir al final ni com a bàlsam. Són molt més profunds els mals d’aquest València Basket, que acaba de completar la seu pitjor primera volta en més de d’una dècada. Seran els partits de la Lliga ACB, amb un nivell és molt més alt, la competició en què el nou entrenador haurà de pegar-li la volta a la dinàmica d’un equip que no es troba a si mateix des de fa temps. No serà qüestió d’un dia, principalment perquè no era Paco Olmos l’únic punt fluix d’aquest equip. Els jugadors estrella no troben recanvis, i el ‘planter’ ni s’assembla al que l’any passat meravellà a la ciutat sencera. L’afició haurà d’agafar-se a partits com els de l’Eurocup per a continuar somiant amb alguna cosa que no siguen els Savanovic, Pesic i companyia.