S’aferra el València a la Copa, amb ungles i dents, per a resistir al Barça i a si mateix, al seu cansament, als seus errors. Una mica de romàntica té aquesta mutació copera de l’equip d’Emery, que veu de reüll la resplendor d’un trofeu després de quatre anys de vagar pel desert i, quan davant es troba l’amant més exigent es buida com si no hi haguera demà. Si en la rutina de la lliga passeja amb un joc desapassionat i més efectiu que colorit, en partits com el d’ahir es transforma com un licàntrop enfetillat per la lluna plena. I d’eixe doll de malenconiosa energia el resultat va ser solament un empat que deixa l’eliminatòria de cara al rival, i van flaquejar les cames de tot Mestalla quan Alves va enviar una pilota al pal o abans, quan Messi va tenir en la seua mà l’eliminatòria des del punt de penal; i va rugir Soldado quan Pinto li va arrabassar una pilota amb la mà fora de l’àrea davant la distracció arbitral; però tot eixe cúmul de sospirs no fan sinó convertir la nit d’ahir en una de les grans vetlades a Mestalla.

Aquesta vegada, el convidat va corregir errors passats, per a tapar el camí de Mathieu i Jordi Alba, dos velocistes que en partits anteriors es bastaven per a torçar l’entramat defensiu del Barça. Aquesta vegada estava allà Puyol i Alves esperava a la banqueta. Va eixir el Barcelona resolt a dirigir el partit al seu antull i el València semblava més acomplexat del normal en els seus duels amb l’equip de Guardiola. Una engany a la vista, un truc, vist el desenvolupament posterior. Quan el Barça dubtava en la passada, la pilota desapareixia dels seus dominis i llavors l’atac valencianista picava amb malícia sobre la meta de Pinto. En un d’eixos contraatacs Soldado va veure el camí lliure per a encarar al porter, però aquest ja havia abandonat el seu arc per a llançar-se com un kamikaze a pel baló. Li va llevar la pilota, amb la mà i fora de l’àrea, però no es va sentir cap xiulada de la boca de González González. Potser va ser això o qualsevol altre detall el que va redoblar l’ímpetu valencianista per a llançar-se sobre els blaugrana, embossats en l’eixida de pilota com en qualsevol dels seus encontres. I malgrat que Puyol estava ahir per a frenar Mathieu o Alba, és igual, van ser una altra vegada aquests dos els que van iniciar el primer udol de Mestalla. El francés, un lateral tan tímid fora com desmesurat dins del camp, va rebre una passada del seu company de banda, va donar tres passos abans de cedir-li-la a Jonas, sense acompanyant dins de l’àrea. El brasiler va rematar directament a l’escaire de la porteria de Pinto.