Fidel al seus principis. Unai va introduir canvis en l'11 inicial, amb homes clau en la banqueta però amb una proposta sòlida i agressiva. Topal va fer un gran gol en un partit de lluita definit per un detall de qualitat. L’eliminatòria, encarrilada.
LLUÍS CAMPELLO. 17 febrer 2012
Vota
| Resultat
15 vots.
Començava el partit de vuitens de final de la Europa League entre l’Stoke City i el València CF amb sorpresa. Unai Emery feia rotacions en un partit clau per no tindre sobresalts en la tornada. D’entrada, jugadors poc habituals com Bruno, Topal o Dealbert (este cada volta menys) i d’altres que comencen a jugar a poc a poc més com Adúriz, Piatti i la lògica presència de Guaita a la porteria després de saber que Diego Alves patia un procés gripal. Amb tot, les valoracions són molt positives, i vist el rendiment, li dóna la raó a Unai que aconsegueix enganxar els jugadors amb menys minuts i comptar amb ells per les futures gestes. Els que descansaren, més frescos per al Camp Nou.
L’equip blanc-i-negre només feu dubtar una vegada. Com és habitual, en el primer i maleït minut, quan Walters guanyà l’esquena de la defensa xe i rematà fora. Una sensació de perill que es va esvair i al minut sis, els valencianistes erraven clamorosament un contracop de manual.
Mentrestant, els anglesos, tal com avisava Arsene Wenger, entrenador de l’Arsenal, utilitzaven “tàctiques de rugby”, en referència a la duresa amb què juga aquest equip i també a la seua forma d’entendre el futbol, directe i sense concessions al futbol control. El València bé que ho patí anit, falta rere falta amb la permisivitat del col·legiat que impedia moltes voltes la creació visitant. L'inexplicable fou que l’Stoke City acabara amb cinc targetes grogues, poques, i cap expulsat. L’altra referència i problema pel València era el joc aeri dels locals i un nomen concret: Peter Crouch, davanter gegant i versàtil, conegut pel seu joc amb els peus però buscat sense descans per alt durant tot el partit pels seus companys sense èxit. Al minut 68 fou substituït, anul·lat per un colossal Dealbert anit.
Passada la mig hora de partit els d’Unai començaven a jugar bé, tocant i tocant, pacients i amb criteri, entre Jonas, amb una primera part d’alt nivell, i Piatti, de menys a molt més. Però fou al minut 36 quan Topal, desconegut i de forma inesperada, engaltà un míssil des de més de 25 metres camí de la glòria (com cantava Serrat) i donava l’avantatge els visitants. Probablement, el millor gol valencianista de la temporada, i tenia premi. Després d’aquest instant memorable, futbol de control, a adormir el joc i al descans.
Passada la mitja hora de partit, els d’Unai començaven a jugar bé, tocant i tocant, pacients i amb criteri, entre Jonas, amb una primera part d’alt nivell i Piatti, de menys a molt més
La segona part comença fosca, apagada, l’anvers de la moneda del que havia sigut la primera. Ara cap dels dos equips aguantava el baló i no es creaven ocasions vàlides. Al València li interessava, però sent superiors al rival pecaven de confiança i de valentia en buscar el segon gol. Al minut 70, un insistent i com sempre complidor Feghouli estavellava el baló al pal, i de sobte, aquest impacte pareixia fer despertar els jugadors i el partit sencer.
Minuts després el partit es tornava lleig, però almenys amb intensitat. Rami veia la groga i, poc després, Guaita estava atent a un xut que, desviat per un defensa, podia haver-li posat en problemes. Més tard, el ball de canvis habitual, amb l’entrada de Soldado, Miguel i, quasi al final, també de Bernat. El partit però, ja estava liquidat, almenys pel que feia a les qüestions merament esportives i de joc, perquè els últims déu minuts foren més bé de repartir estopa per part dels localsl. En una d’aquestes, Tino Costa, afectat per una entrada virulenta, veié la targeta, i es perdrà, per acumulació, el partit de Mestalla.
Objectiu més que complit per a la tornada (recordem, dijous a les 7 de la vesprada) i el Camp Nou a l’horitzó amb Albelda i Soldado descansats.
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.
Imprimir página
Enviar noticia
2
5 comentaris
