Itàlia no és el País Valencià, tot i que més val no buscar les diferències. A l’extra radi de les organitzacions polítiques de l’esquerra, per bé que ningú no alça la veu, es dona per amortitzada la pròxima convocatòria electoral del 2011. Derrota cantada. Una més. La corporació socialista valenciana, bé que ho saben dins i fora, ha perdut el temps amb Jorge Alarte. Més a l’esquerra, disculpen l’atreviment, les coses no van millor. La tradicional combinació entre animadversions personals i ambicions particulars ha conduït a una nova recomposició dels ja coneguts, pera a acabar probablement pitjor del que estaven. De derrota en derrota fins a la victòria final. En aquest context acaba d’irrompre En Moviment. Més enllà del manifest i malgrat l’evident incompatibilitat d’alguns signataris, descobreix signes de vida a aquest ermot. I allò més important, una nova generació més enllà dels partits obsolets i els líders amortitzats, que podrien estalviar-nos la campanya. Comprenc el disgust amb què han rebut la notícia aquells que veuen amenaçades les expectatives pròpies. Que s’ho miren com el final d’un altre tardofranquisme i l’inici d’una nova transició democràtica. I ja posats, que es jubilen.