A la Ciutat de la Justícia estaven citats el Llevant i un llarguíssim nombre de creditors. Quasi un full de persones físiques i jurídiques les quals, per diferents raons i quantitats, denunciaren en el seu dia l’entitat i la suma d’estos i més casos culminaren en Llei concursal i en el concurs de creditors. Va ser fa dos anys. Una taca i un entrebanc més en la història blaugrana farcida d’episodis caracteritzats molts per l’angoixa i la contínua lluita per la supervivència.

Darrere queden noms com els del germans Carmona, Jesús Serna i una sèrie de personatges que donaren més foscor i surrealisme a aquells temps d’incertesa. Tres homes, els adminitradors concursals, un d’ells valencianista fins al capdamunt, Vicente Andreu, han conduït el club a uns paràmetres inimaginables fins fa quatre dies: prudència, responsabilitat i, sobretot, respecte pels seus rivals. A això, se li ha d’afegir les seues decisions encertades, amb la complicitat que això suposa pels temps que ens toca viure i per l’empresa que els havia tocat salvar. Una de les accions que feren i que s’ha convertit en la més encertada, fou la de cridar a la porta de Quico Catalán.
Tot i les seus reticències inicials, l’ara president accepta. Sabia que la cosa estava magra. Però el seu treball, el seu mode d’acarar les coses, i com no, el suport de les institucions públiques valencianes, han fet capgirar la situació 180 graus. La guinda fou ahir. On ningú mai es vol vore. A la Ciutat de la Justícia davant un gavadal de creditors esperant una solució. “És el dia més important de la història en este club i és per a estar molt feliç i per a agrair a tots el treball realitzat", deia un més que satisfet president blaugrana.