Vingué un 28 d’agost de 2007. Molt jove, amb només 21 anys, el migcampista portugués costà al València 18 milions d’euros. Ja els primers dies no se sentia agust en una ciutat on, pel seu caràcter, no acabava d’acoblar-se. El seu mentor i director esportiu d’aleshores, l’erudit i amic de Soler, Miguel Ángel Ruiz, el definia com una promesa feta realitat i amb capacitat de liderar “tot un València CF”. Però ni estes paraules feren motivar en excés a la jove promesa.

La missió era complicada. En aquell any encara perdurava el tàndem Albelda-Baraja. Fernandes havia de donar el seu primer pas. I no ho va fer. Tot el contrari. Amb un context al seu favor, Quique havia sigut destituït i Koeman preparava la seua revolució, el jugador estigué immers en una baralla en un local d’oci de València. Era el 4 de gener de 2008, Juntament amb ell estava Miguel, amic, del pocs, que ha acompanyat sempre Fernandes en el seu periple en el cap i casal. Després d’una nit a les dependències policials, el lus va eixir al carrer per no tornar a jugar mai més en aquella temporada. Fou cedit l’Everton per “tindre un poblema menys”, segons comentaren dirigents del club.

La seua tornada creà molts dubtes respecte del seu caràcter indòmit. Amb un nou president i entrenador, Fernandes intentà començar de zero. Tenia un as al seu favor. Un bon moment per esvair les incògnites. Albelda estava més que tocat, esportiva i moralment, després de tot l’esperpent que portà Soler a un Jutjat. Pas endavant? Només quedà en mig. Manuel comença bé, es parlava de per fi haver trobat “el recanvi a la parella eterna”. Però tot quedà en un mirall. El jugador anà poc a poc desinflant-se, desapareguent. Paral•lelament, l’animadversió de part de l’afició cap Albelda anava minvant. El futbolista no entenia perquè no era indiscutible i ja li demanava explicacions Emery.

A abril de 2009 es lesionà. D’una forma estranya i encara inexplicable pel metge, que ara vol demandar al València, el doctor Antonio Giner. Fernandes es va trencar el peroné contra el Getafe en lliga i el seu diagnòstic no es va produir fins a tres dies després. “Creiem que podrà començar la pretemporada 2009-2010 sense problemes”. Gíner es va equivocar i Fernandes no tornà fins 8 mesos després. Era un altra ocasió del pas, del coratge, de les ganes d’intentar-ho. Emery va dir-li que es quedara, que comptava amb ell. Però Fernandes no es fià de la paraula del tècnic. Mai ho ha fet. La seua no-inclusió contra el Vila-real, després de la desfeta a Riazor en Copa, acabà per enfortir una idea al seu cap, que mai se l’ha llevada, anar-se’n del València i de València. “Agafa tots els meus trastos que no aguante més ací”. Foren les paraules del futbolista a un empleat del club, indignat per la seua exclusió de la convocatòria. A l’endemà anà a les oficines a dir-li-ho als dirigents a la seu social.

Ara, espera a casa perquè el seu representant solucione el seu futur. Sporting de Lisboa o Totenham diu el seu agent Mendes que estan interessats. A l’entitat ho tenen clar. “El seu desig i la poca confiança de l’entrenador han de fer que es busque una eixida”. Fernando Gómez, director esportiu, feia estes manifestacions mentre Llorente i Javier Gómez només volen vore 700.000 euros de la fitxa del portugués per fer l’operació. Fernandes esta vegada sí que ha donat un pas endavant. Està disposat per anar-se’n a abaixar-se el sou.

Novetats del seu futur

En les darreres hores sembla que l'Inter de Milà ha tornat a interesar-se per Fernandes. Un interés que ja ve des de desembre i que té com a protagonistes, Mourinho, íntim del seu representant, Mendes, i el propi jugador que estaria encantat de jugar al Calcio. Els diners són la clau de l'operació. El València si  no els té, no cedirà