Del Camp de la Creu a la fusión. El Llevant FC y el Gimnàstic FC entre la ilusión y el desencanto. Així és titula el segon volum de la història del Llevant editat per l’Oronella, i escrita per Felip Bens, Jose Luis García Nieves i en esta ocasió també amb la participació del periodista i investigador, Jose Ricardo March, a més de quinze prestigiosos col·laboradors.
En esta publicació s’aborden les dècades dels anys 20 i 30. La conversió del futbol en un fenomen de masses, els èxits més daurats de l’anomenat aleshores Llevant FC, la rivalitat a tres bandes en la ciutat, uns episodis tenyits de blau i grana i amb una quantitat important de fotografies que suposen un material, fins a la data, inimaginable.
Fer un llibre del Llevant no només ha de suposar recordar de forma històrica i esportiva tot el que ha passat en els seus cent anys de vida, sinó també, i els autors no tinguen cap dubte que ho han aconseguit, plasmar tot allò que no es coneix i que alguns intenten encara amagar per raons que costa creure als nostres temps (com la legitimitat de la Copa aconseguida pel Llevant en 1937 davant el València). L’INFORMATIU ha estat amb els autors del text que ja es troba a les principals llibreries valencianes.

P: 760 pàgines, 600 il·lustracions, allò de posar esta quantitat ingent de fotografies és per què estiga més entretinguda la cosa?

FELIP BENS (FB): (rialles) Es prou conegut i sabut que el Llevant té una absència documental i històrica. L’entitat i el seu decurs ha anat passant molt de boca a orella, de pares a fills. No hi havia llibres, investigacions que pugueren, en certa mesura, fer als llevantinistes reviscolar algunes gestes del passat. Sortadament, en tot el procés del llibre s’hem trobat moltíssima documentació gràfica com testimonial que hem considerat que hi havia que oferir-la. Si ha 600 fotografies és perquè tal vegada hi ha granotes que només hauran vistes dos o tres. Creguem que és enriquidor no només pels lectors d’ara sinó també pels de generacions posteriors.

P: Recordar, comprovar, mitjançant la investigació d’este llibre, la grandiositat i supremacia d’este club club als anys 20 i 30, per a granotes com vosaltres, què ha suposat?.

JOSE LUIS GARCÍA NIEVES (JGN): Més enllà de l’emoció, tot i que sone cursi, de quan estàs a l’hemeroteca i vas veient com el teu equip aconsegueix el Campionat Valencià de la temporada 1927-28, la conquesta del Campionat Superregional a l’any 1934 o l’arribada a les semifinals de Copa després de l’eliminar al FC Barcelona i al València CF, a més d’un títol quasi oblidat, i amb molta importància en l'època, com la Copa del Mediterrani a l’any 1933. Viure tots els episodis que té el nostre club, i que semblaven amagats, per a nosaltres és un motiu de felicitat i d’orgull haver-los recuperat per a la història, no només del Llevant, sinó del futbol en general.

P: Èxits que tenen la seua màxima expressió en la Copa de l’Espanya Lliure (1937) que no s’ha reconegut i que sembla que porta camí que es quede així. Què podeu comentar-nos d’este fet, ja no només del que puga oferir el text publicat, sinó de la vostra impressió al voltant que este títol no haja sigut reconegut per part de la Federació Espanyola de Futbol?

FB: És una qüestió flagrant. Si analitzes la votació de la Federació Espanyola de Futbol en la qual tots els representants, sense excepció, votaren en contra, amb només dos abstencions, et cau l’ànima al peus. Però a més, i ho ha estudiat perfectament Jose Ricardo March, l’informe en el qual es basa la Federació per donar o no la legitimitat de la Copa, està fet per una empresa privada d’estadística, d’ambit internacional, però que té delegació a Espanya,  i la persona que estava al capdavant de l’estudi era Félix Martialay, historiador de futbol però amb clara afinitat a un dels dos bàndols del conflicte armat. De fet, al mes de setembre d’enguany quan va morir Martialay, un setmanari d’ultradreta com és La Nación va posar en la seua portada una fotografia de l’esmentat amb el gest feixista de la mà estesa. Per tant, la Federació i el seu veredicte obeeix a raons clarament polítiques i s’alínia amb la tesi, errònia de totes totes, que no existia futbol a la zona republicana. Només al territori valencià hi hagueren més de 500 partits durant la Guerra Civil. Però no només és la Federació culpable. La resta dels clubs també ajudaren poc o res, m’imagine que influenciats per este informe nefast orquestrat i dissenyat per Félix Martialay.

P: Estem ansiosos per saber més d’este informe tant plural. Quines varen ser les raons de pes per no donar legitimitat a la Copa?

FB: Segons esta empresa consultada per la FEF, no es podia considerar un torneig oficial perquè Espanya estava dividida i per tant no era un Estat únic. Però clar, segons eixe mateix criteri, el Sevilla tampoc hauria de tindre el reconeixement de la Copa que guanyà en zona nacional, i si que el té. Mires per on mires, no té cap sentit.

P: Sempre s’ha dit que la fusió entre Gimnàstic FC i el Llevant FC a l’any 1939 va ser com un conte de fades. Al llibre digueu que la unió no va ser tant feliç. Per què heu trobat esta diferència tant significativa amb la creença general?

JGN: Era un dels misteris que s’enfrontaven a l’hora d’acarar este segon volum. Sempre ens havia arribat la llegenda que el Gimnàstic era un club que no tenia jugadors després de la Guerra Civil, i que el Llevant el seu camp havia sigut destrossat. La realitat després de la investigació és que ni una cosa ni l’altra són certes. El camp del Llevant tenia desperfectes després d’utilitzar-se com a magatzem de ferralla i maquinària militar, però ni molts menys estava en runes, i pel que respecta al Gimnàstic tenia jugadors, de fet és l’equip que en les primeres setmanes de postguerra més partits havia jugat, per tant, la fusió que ens han venut com a solució última i inevitable tenia una altra lectura darrere.

P: Dos volums, moltes hores de treball, la conclusió és que el Llevant definitivament és un club sofridor i al mateix temps estoicista per naturalesa?

JGN: Des del punt de vista literari fins i tot és atractiu esta perspectiva sofridora i moltes vegades destructiva i derrotista del Llevant. Però tant Felip com jo estaríem encants que este centenari siga l’ocasió perfecta per travessar una porta i deixar darrere estes últimes dècades d’existencialisme, i que es torne a obrir-se la finestra de l’esperança i de l’optimisme de la nostra entitat. Però clar, tal vegada- es posa en to estoicista, siga genètic i no puguem fer més (somriu).