Havia el club pensat en la iniciativa de les bufandes per rebre els jugadors i d’allò de “tots per la champions”. Des de l’entitat no es volia que es desviaren atencions cap a qüestions que estaven i estan en l’aire. El preludi del partit estigué més protagonitzat per la gran ovació de Mestalla cap a Kike Boned que per la iniciativa ‘bufandera’. Just reconeixement al millor jugador de futbol sala que ha donat les nostres terres. Seua va ser la treta d'honor.

Ja amb el baló rodant, l’encontre no donà massa oportunitats per despistar-se. Perquè el València ho acara fàcil i ràpidament. L’home del partit, Ever Banega, tornava a marcar, per l’escaire, després d’una errada pueril de Medunjanin. L’argentí reivindicava així una suplència encara per entendre en Sevilla.
El Valladolid (amb Del Horno en l’11 inicial) havia plantejat un sistema per trobar problemes a les esquenes dels migcentres. Però no els tenen precisament Albelda i Banega que tapen pràcticament tot. També el de Benlloch, Dealbert. Amb Alexis fora de la convocatòria per decisió tècnica, tornava el central a un lloc on no hi havia d’haver desaparegut. Bé al tall, contundent en defensa, l’ex del Castelló complementà Marchena (entrà per Navarro lesionat al minut 6) qui estigué massa nerviós durant fases de l’encontre.

Amb el conjunt d'Onésimo que s’acostava de forma timorata a l’àrea valencianista, Banega continuava manant i delectant. D’una assistència seua i jugada d’estratègia vingué el gol, el que fa 15, de Villa (minut 29).
A partir del 2-0 les 43.000 persones deixaren les bufandes per començar a exigir més al seu equip. I no va ser precisament l’inici de la segona part molt estimulant per als aficionats. Se sentiren xiulets per la falta de claredat amb la que l’equip d’Unai intentava traure el baló. L’entrenador va escoltar com el camp cridava “Chori, Chori”. Desig complit i el fitxatge d’hivern ingressà a la gespa substituint un gris Pablo. Amb ell, no pararen les ocasions. De Villa, una d’elles al pal, però sobretot de Juan Mata qui tingué nombroses (cinc total) i de tots els colors.

Mestalla tenia temps per assistir un altre al•licient final carregat de morbo i  també d'història recent de l’entitat. Baraja tenia oportunitat de sentir-se 'aprofitat' i eixia per jugar els últims 19 minuts. I ho feia amb Albelda com a canvi. El valencià es retirà amb un dada espectacular. 153 partits porta guanyats de 286 disputats. El tercer futbolista amb més victòries en els 90 anys del club. Una afectuosa salutació entre els dos i una rebuda amb honors per al ‘Pipo’ que eixia a un encontre que ja estava sentenciat tot i que amb un curt 2-0 final.

Emery i els seus ‘canvis voluntaris’

Va ser sorprenent comprovar com Emery adoptà diferents posicions. Gestuals, primer al camp, on per moments semblava amb el seu constant moviment de mans i braços reclamar el suport de Mestalla quan el Valladolid apretava en la segona part.
De decisions, en complaure els desitjos de l’afició demanant l’eixida d’Alejandro Domínguez. I per últim, amb sentit inusualment crític, exigint en roda de premsa el seus jugadors més contundència i eficàcia per tancar els partits. Potser alguna cosa estiga o estiguen canviant a l’entrenador valencianista. Allò que resulta curiós és que alguna d’elles s’advertiren en algú mitjà de comunicació que podria fer-les dies abans. Futuròlegs?