El 25 de juliol, amb la seua portada endolada, Back In Black era publicat en els Estats Units, només cinc mesos després de la mort de Scott i pràcticament els mateixos abans de vendre el seu primer milió de còpies en aquell país. Hui, solament allà ha facturat més de 22 milions

No obstant això, cal reconèixer que si l'àlbum va arribar a l'Olimp també es va deure als factors externs que ho van envoltar i que li van aportar els al·licients extra per a conferir-li l'aurèola especial que molt pocs discs posseeixen (com l'Exile On Main Street dels Stones, recentment reeditat i també entre els cinc que conformarien un possible repoker del rock). En el cas de Back In Black és evident que la mort de Bon Scott, cantant de la formació, tan sol uns mesos abans i just quan la banda havia aconseguit ficar el seu nom en la divisió d'honor de la música contracultural per excel·lència al costat de Stones, Who o Black Sabbath, va posar l'activitat de la banda durant la seua gestació en l'ull de l'huracà.

Expliquen els germans Young, fundadors i motor de la banda australiana, que va ser la mateixa mare de Bon Scott la que els va emplaçar, en el funeral del seu fill (mort el 19 de febrer de 1980), a continuar amb la banda; que l'endemà passat del soterrar es reunien per a seguir assajant el material composat durant la gira del també memorable Highway To Hell; i que si van provar a Brian Johnson per a substituir a Scott va ser perquè este, anys arrere, l'havia assenyalat com el seu perfecte substitut en cas de causar baixa. Johnson va fer la prova, i va convèncer amb la seua interpretació de Whole Lotta Rosie i del Nustbush City Limits de Ike & Tina Turner. Poc després la banda viatjava a les Bahames i en tan sols sis setmanes gravava els deu temes d'un àlbum que passaria a la història.

El 25 de juliol, amb la seua portada endolada, Back In Black era publicat en els Estats Units, només cinc mesos després de la mort de Scott i pràcticament els mateixos abans de vendre el seu primer milió de còpies en aquell país. Hui, solament allà ha facturat més de 22 milions (xifra de desembre de 2007) i es parla que les vendes mundials ronden els 50. Molt s'ha especulat des de llavors sobre l'autoria dels seus temes (al que han contribuït les diferents respostes que han donat els germans Young al llarg dels anys), o de si la seua qualitat és heretada del llegat de l'anterior vocalista i per açò cap àlbum posterior dels australians ha arribat tan alt.

La veritat és que així va ser; els germans Young, Johnson i companyia mai ho van igualar i, després de tocar el cel, van llançar una sèrie de discos amb els quals -amb els gurús de la premsa musical bolcada en les modes del moment- solament van convèncer a una ingent legió de rockers, la sensibilitat dels quals, aliena als dictats dels mass media, va mantindre als australians entre els grans del gènere. Cap aconseguirà la fama d'aquell, però tots van contribuir (a més d'oferir grans cançons a les quals algun dia es farà també justícia) al fet que la banda seguira rodant i la història posara finalment a cadascun en el seu lloc. Ara, AC/DC, eixos rudes peluts que "sempre fan les mateixes cançons" són, amb els Stones, la banda de rock per excel·lència, i celebren encara en actiu efemèrides com este trenté aniversari de Back In Black. I que siguen molts més.