És una cançó. Bé, no, en realitat és un poema. De l'any 73. Forma part d'un disc imprescindible d'Ovidi Montllor, Crònica d'un temps. Un treball que hauria d'haver passat a la història com a obra mestra de la música popular, amb denominació d'origen. De fet sí que ha marcat un abans i un després (molts músics d'ací i d'allà el reivindiquen), però no es pot dir que fóra un àlbum que transcendira massivament. A voltes passa això en el nostre País: els grans artistes fan grans obres que no arriben al gran públic, una autèntica llàstima! Potser fóra un disc massa avançat per a la seua època: quan la majoria de cantautors es decantaven pel model mediterrani de Cançó (inspirada en les tradicions italiana i francesa, empeltades de catalanitat), Ovidi, per contra, s'emmirallava en les aventures anglosaxones del rock progressiu, amb una actitud inequívocament transgressora, trencadora en la forma i en el contingut. Els Pink Floyd n'hagueren estat orgullosos, haurien estampat la seua signatura en la portada sense despentinar-se...

Però no ens desviem del tema, el tall en qüestió es titula Ais! i és tota una declaració de principis. O millor, un sospir explosiu d'alliberament. Ovidi exhala impotència, desesperació i ràbia, molta ràbia. Un martell picant rítmicament contra un ferro, a manera de metrònom. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El recordatori implacable de com el temps se'ns esmuny entre els dits mentre treballem. Mentre ens guanyem el pa, amb la suor del front. Mentre hipotequem un percentatge de la nostra vida servint cafés i croissants, posant ordre a les aules (o intentant ensenyar història, llengua i matemàtiques), collint taronges, unint paraules o picant pedra, tant se val.