Aquesta és la segona vegada que actuem a Suïssa. Enguany hem realitzat dos concerts de format reduït: un a Basilea i un altre a Zuric, dins d'un context eminentment acadèmic, aprofitant les infraestructures que ofereixen les universitats d'aquestes dues ciutats i els seus respectius lectorats de català. Mai no deixa de sorprendre'm que hi haja tanta gent forana interessada a aprendre la nostra llengua i a conéixer, fil per randa, la situació política, històrica i social que es viu a casa nostra. Cada curs, una caterva d'estudiants de tota Europa se submergeixen en la cultura catalana. S'aproximen a la poesia d'Ausiàs March, de Vicent Andrés Estellés i de Miquel Martí i Pol; reviuen la lluita per la democràcia amb la banda sonora de Raimon i Lluís Llach; s'enganxen a les novel•les de Quim Monzó i Ferran Torrent; i em deixe un llarg etcètera de manifestacions artístiques, amb denominació d'origen, que no els passen gens desapercebudes.
Actuar davant d'aquesta mena de públic resulta ben curiós: es comporten com uns espectadors modèlics, sempre es mostren respectuosos i receptius. Quan s'obri un torn de paraula, es desviuen per saciar les seues inquietuds i participen amb vehemència dels debats que sorgeixen a les aules. No tenen prejudicis: simplement, es deixen captivar per les melodies i per les paraules, s'impregnen de la música i pràcticament no perden detall. Aplaudeixen al final de cada recital com a mostra de la seua gratitud, et vénen a felicitar, intenten conversar una estona amb tu, amb tota la naturalitat del món.
Fan la seua feina amb passió, combinant el rol de professor universitari amb el de gestor cultural, fent malabarismes amb el pressupostos i esprement els seus horaris fins al límit
Em fa l'efecte que el treball dels lectors i lectores de català, dispersos per universitats de mig món, no està reconegut públicament com es mereix: la seua tasca de promoció i difusió de la nostra llengua és importantíssima, resulta estratègicament indispensable. Al meu entendre, persones com Mireia Casanya (Basilea), Anton-Simó Massó (Zuric), Elisabet Capdevila (Colònia), Imma Martí (Bochum), Ariadna Soler (Tubinga), Maria Lacueva (Saarbrücken) Sebastià Moranta (Frankfurt), Òscar Bernaus (Berlín), Marc Colell (París), Laia Arenas (Rennes), Èric Viladrich (Quebec) i molts altres noms i cognoms, són responsables de bona part de la projecció exterior dels nostres escriptors i els nostres músics. Fan la seua feina amb passió, combinant el rol de professor universitari amb el de gestor cultural, fent malabarismes amb el pressupostos i esprement els seus horaris fins al límit. Ells són els nostres ambaixadors en la penombra.
Josep - 06-12-09 - 20:18h. Done fe d'aquest interés per la llengua catalana a les facultats d'Humanitats de les universitats de Cardiff (Gal·les) i de Berlín. Els gal·lesos s'hi senten atrets i encuriosits, atés la seua condició de parlants d'una llengua minoritzada. Els alemanys aprenen català amb una tenacitat envejable. Això contrasta amb el menyspreu i els prejuís cap al català a casa nostra. Tant de bo les coses vagen canviant.
nota - 05-12-09 - 14:14h. Una de les causes dels problemes identitaris dels valencians com a poble és la nostra faceta burra e irracional que no cal que vos recorde.
Del comentari del Sr Pau Aldabajos es despren l`oblit que tenim els valencians de la nostra llengua.
Doncs aquesta burrera nostra està exaltada actualment pel nostre govern
Josep - 04-12-09 - 20:04h. Són un know-how que desaprofitem, tal volta en la mesura que esdevinguem país anem reconeixent eixa gent perquè és una riquesa immensa. Mai no se m'oblidarà quan al meu Erasmus a Milà vaig dirigir-me a l'Institut Cervantes per a oferir-me a organitzar una exposció, o el que fora, sobre la cultura i la llengua dels milions de valencianoparlants que som, i em van dir que, tot i mirant-me amb cara rara, no els interessava. I això ho paguem tots, també els no castellanoespanyols.
Despús-ahir eren sis i ahir al matí deu els afectats per un brot de legionel·la a Calp l'existència de la qual la conselleria de Sanitat comunicava a la ciutadania just la vespra que es cobrara la seua suposada primera víctima. No obstant açò, mentre l'ens responsabilitat de Luis Rosado datava l'origen set dies arrere, la sanitat britànica ja alertava d'ell el 19 de gener. Dues hores després de ser qüestionada sobre al respecte per l'Informatiu, finalment la Conselleria reconeixia tres morts i 14 infectats.
L'endemà passat que el jutge que instrueix el cas Emarsa li imposara una fiança (amb l'exgerent de la depuradora de Pinedo Esteban Cuesta) de 25 milions d'euros, i un any i mig després que l'escàndol saltara a la llum amb ell ja en l'epicentre, el fins a ahir alcalde de Manises, vicepresident de la Diputació de València i militant del PP, Enrique Crespo va dimitir els seus càrrecs i va abandonar el partit per a preparar la seua defensa.
Un grup de joves reobrin el cinema de la Unió Musical de Llíria després del seu tancament l'any 2001. La iniciativa ha estat acollida amb èxit rotund per part del públic, revitalitzant així la vida cultural del poble.