Quan acaba d’ocórrer un succés que per la seva natura no requereix de donar-hi cap tipus d’explicació, en algunes zones del País Valencià utilitzem la interjecció impròpia: Anem anant! Com a totes les interjeccions podríem trobar-li un fum d’estructures lingüístiques que la substituïren i que vingueren a significar, si fa o no fa, el mateix; no obstant això, estaríem perdent part de la nostra identitat. Que si l’arbitre ha xiulat moltes faltes contra nosaltres, podríem exclamar: “Ja està bé” i afegiríem, anem anant! Que si li retraiem alguna cosa a algú perquè ja n’estem farts, també podríem afegir-hi: Anem anant! Quan tot el setè de cavalleria espanyola, amb les avantguardes més imperialistes de la croada pel castellà al davant, amb el vist-i-plau dels governants populars d’ací i alguns psoïstes d’allà es queixen que l’idioma castellà està sent discriminat i maltractat al llarg dels Països Catalans, exclamem: Anem anant!, dir això. Però si estem vivint una situació de substitució lingüística acceleradíssima en què tot pronostica que en un parell de generacions més, si nosaltres no posem-hi remei, el valencià serà una llengua residual. Caldrà anar a buscar indígenes pels poblets més amagats per a poder-lo oir.

Anem anat! i quina barbaritat dir que és el castellà qui està discriminat. Això és de ser més cínics que Neró, que l’enxamparen damunt d’una romana i deia que s’estava pesant.

Anem anant i quina barra que tenen aquests defensors de l’imperi veí.

Valencians, Salut i Terra.