molts dels treballadors acomiadats que tenen ara problemes per fer front a la hipoteca de la casa, també afronten les quotes d’un vehicle que compraren en temps millors

Per una banda, en allò que relaciona el cotxe amb la qüestió territorial, trobem que els nuclis urbans del País Valencià estan saturats per la utilització del vehicle motoritzat privat, el cotxe, com a mitjà de transport majoritari. Qüestió a la que contribueix per la manca d’una xarxa de transport públic eficient.  Fa poques setmanes, es podia llegir al diari Información que a les comarques d’Alacant, segons un estudi de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), el nombre de vehicles per quilòmetre de carretera disponible és de més del doble que a l’àrea metropolitana de València. Vol dir dos coses. La primera és que a Alacant es fan menys carreteres que a València. I la segona, que a les comarques alacantines s’han venut molts cotxes. La mateixa zona on es desenfrenà la construcció i el desenvolupament d’un model urbanístic que està casat amb el vehicle per necessitat, ja que depèn d’ell per fer accessible les cases que s’han construït. 

Per altra banda, molts dels treballadors acomiadats que tenen ara problemes per fer front a la hipoteca de la casa, també afronten les quotes d’un vehicle que compraren en temps millors. No suposa la despesa d’una casa, però és el segon deute en la llista de les economies domèstiques. Preus de carburants, segurs i manteniments a banda. Poden les famílies valencianes en aquests moments suportar els costos derivats de la utilització del vehicle  privat? 

Costa felicitar-se per l’augment en la venda de vehicles. És difícil relacionar “augment de vendes” amb “benestar econòmic” si considerem els efectes sobre el model territorial en el que vivim, sobre el consumidor, i sobretot perquè a aquestes altures ja em après que creixement i augment no són sinònims de distribució igualitària i benestar social per a la majoria.