El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Perfecto Andrés Ibáñez encapçalava esta setmana a Madrid el Tribunal Permanent dels Pobles, coincidint amb la cimera Amèrica Llatina-Unió Europea. Aquest tribunal d’opinió, inspirat en el Tribunal Rusell sobre els crims contra la humanitat comesos per l’exèrcit nordamericà a Vietnam, ha condemnat la Unió Europea per la seua complicitat amb els delictes socials i ecològics de les transnacionals a l’Amèrica Llatina. Menció especial han rebut les grans empreses multinacionals espanyoles, com ara Repsol, Unión Fenosa, Telefònica o Aguas de Barcelona, màxims anunciants d’una premsa que mai no mencionarà els crims dels seus amos en les seues pàgines.
A la premsa espanyola, si hi ha un consens bàsic, aquest és l’atac permanent al govern veneçolà. I, mentre, un silenciament sistemàtic dels governs dictatorials i criminals amb els quals la nostra política exterior comparteix negocis inconfessables
A la premsa espanyola, si hi ha un consens bàsic, aquest és l’atac permanent al govern veneçolà. I, mentre, un silenciament sistemàtic dels governs dictatorials i criminals amb els quals la nostra política exterior comparteix negocis i altres afers inconfessables. Contràriament a Hugo Chávez, Teodoro Obiang –al qual Felipe González es va referir com “el meu germà i amic”- no celebra eleccions netes; de fet s’ha perpetuat durant tres dècades en el poder i gràcies a la mafiocràcia familiar d’Obiang, Guinea Equatorial és un dels països més pobres del món malgrat la seua producció de petroli (el gran demoni Hugo Chávez, per contra, va nacionalitzar el petroli iniciant un procés de redistribució de la riquesa en un país ric amb habitants majoritàriament pobres). De fet, les eleccions a Guinea Equatorial sempre són una gran farsa, però el govern espanyol continua destacant els (inexistents) avanços democràtics del dirigent cleptòman. La particular sociologia electoral d’Obiang s’ha traduït en un suport del 96.5% dels vots en les eleccions del 2009. Què dir del rei Abdulà de l’Aràbia Saudita? Aquest amic íntim de Juan Carlos de Borbón, màxim dèspota d’una monarquia feudal, representa a la perfecció el cinisme inherent a la política exterior d’un Estat com l’espanyol. Per si tota aquesta llista no fóra terrorífica, entre els amics tèrbols del Ministeri d’Assumptes Exteriors, també trobem a Àlvaro Uribe, màxim campió en l’especialitat de violació dels drets humans a Colòmbia. Fa poques setmanes es va trovar una fossa comuna amb 2000 cadàvers soterrats per l’exèrcit i 90 parlamentaris colombians que van donar suport a Uribe com a president estan sent processats o romanen empresonats per l’escàndol de la narcopolítica, però, tot i això, les empreses espanyoles amb presència a Colòmbia (Prisa, Endesa, Telefònica, Iberia, BBVA i Cepsa) van demanar públicament la reelecció d’Uribe. També trobem amics més exòtics com Nursultan Nazarbayev, que, triat amb el 88% dels vots en la ficció democràtica que és Kazakhstan (segons l’OCDE), es passeja tranquil·lament per la residència del rei a Palma de Mallorca tots els estius. En la darrera visita oficial espanyola a l’ex república soviètica, encapçalada pel ministre d’Exteriors, Repsol i Indra, una de les majors empreses armamentístiques espanyoles, van fer uns suculents negocis patrocinats per Juan Carlos de Borbón. I amb la discreció pròpia d’aquests casos en la premsa espanyola.
El magnífic escriptor i antropòleg català Albert Sánchez Piñol ens explicava en la conclusió del seu llibre Pallassos i monstres, la història tragicòmica de vuit dictadors africans (Edicions La Campana) que “els monstres africans [Obiang, Bokassa, Amin Dada…] no haurien prosperat sense l’ajuda interessada dels governs occidentals”. I també ens diu: “Allò més trist és que per enderrocar els monstres no hagués calgut cap guerra imprevisible. N’hi havia prou de retirar la mà embrutida que els sostenia. Retirar-la sense dubtes ni vacil·lacions. Els ciutadans dels seus països haguessin fet la resta, abans o després. Però avui dia continua vigent una visió tripartida del gènere humà: occidentals, pintorescos i salvatges. El primer grup és intocable; el segon, irrisori. Al tercer li calen més de mil morts per conquerir menys d’un minut en els noticiaris”. Malauradament, avui dia, dos mil morts en una fossa comuna a Colòmbia no conquereixen ni un segon de telediari, ni mig editorial de diari.
Josep Blesa - 19-05-10 - 23:28h. Vos dese un article de Vicent Partal al respecte que també hi dóna molta llum als afers aquests:
Chávez és l'anècdota
12.11.2007
La baralla entre Juan Carlos I i Chávez a la Cimera Llatinoamericana ha tapat els dos moments realment clau. El primer quan el rei espanyol hagué d’oir que la seua polèmica mitjanceria en el cas de les papereres entre l’Argentina i l’Uruguai havia estat inútil. El segon, quan Daniel Ortega acusà Unión Fenosa de maltractar el seu país i Juan Carlos abandonà la reunió. Cal tenir en compte que Juan Carlos també havia fet de mitjancer entre Fenosa i Nicaragua. Però, sobretot, cal posar tots aquests fets en un marc més ample en què política, negocis i monarquia es confonen.
Després del franquisme, sobretot amb l'arribada al poder del PSOE, comencen a prendre forma dos fenòmens paral·lels. D'una banda, hi ha la consolidació de l'anomenada ‘cultura del pelotazo‘ entre una determinada classe empresarial de Madrid. I d’una altra, i és una peça bàsica perquè la primera puga existir, hi ha la idea d'una plataforma política llatinoamericana que puga ser dirigida per Espanya, en part a imitació de la francofonia o de la Commonwealth, en part per a fer possibles els enormes negocis que empreses de l'estat en camí de privatitzar-se o tot just privatitzades podrien fer gràcies a la influència política.
Així va coincidir l'època en la qual Juan Carlos i Felipe González crearen una potent xarxa d'interessos polítics en el continent americà amb l'entrada en massa de les grans empreses espanyoles: de Telefònica a Repsol, del Banc Santander a Endesa i Unión Fenosa, per exemple. És públic i notori que el comportament d'aquestes companyies, en general, ha estat polèmic i que ha motivat moltes protestes als països americans. I també és notori que aquestes empreses han fet molts diners als països americans, no sempre d’una manera brillant. També que (alguns dirigents americans, Ménem en fóra el cas paradigmàtic) han participat en el joc i s'han enriquit personalment facilitant a les empreses espanyoles l'apropiació d'empreses o de recursos estratègics del propi país.
Quin paper hi té Juan Carlos, en tot això? Com qualsevol altre cap d'estat, és favorable a les empreses espanyoles i fa tot de gestions en favor d’aquestes. Això fins ara no havia estat difícil de compatibilitzar amb la seua imatge de persona neutral, que volia un estatut especial com a figura principal de les cimeres llatinoamericanes, una mica a l'estil del de la reina anglesa en la Commonwealth. Però...
Aquests darrers anys, en molts països americans ha accedit al poder una generació de dirigents que són o es representen d'esquerres i que ja no tenen el lligam personal amb Zapatero que els seus antecessors tenien amb Felipe González i que, a més, se sumen a la crítica d’allò que anomenen el neoimperialisme espanyol. N’hi ha que ho fan d’una manera suau, com Lula o, per ara, Evo Morales. I n’hi ha que ho fan d’una manera oberta i radical, com Chávez o Ortega. Segurament perquè són els qui han sofert més l'actuació espanyola, amb les ambaixades treballant sense dissimular contra ells, en part per afavorir els interessos de les multinacionals espanyoles.
En aquest context Chávez va fer l'espectacle, però també va tapar amb el seu xou el moment realment dur: que fou quan Juan Carlos s'alçà i abandonà la sala mentre Ortega acusava Unión Fenosa de maltractar la població nicaragüenca.
És cert que Juan Carlos està aparentment molt nerviós i fa coses ben insòlites, com la visita a Ceuta i Melilla, o el seu comportament en aquesta cimera, però alçar-se i anar-se’n perquè critiquen una empresa espanyola és un fet simplement insòlit. Que en part s'explica, si tenim en compte que ell en persona féu de mitjancer entre Unión Fenosa i el govern nicaragüenc presidit per Daniel Ortega. Va ser el mes de juliol passat: Ortega va visitar Madrid i va acceptar un pacte per a reconduir la difícil crisi que enfronta Unión Fenosa amb el govern de Nicaragua i els consumidors d'aquell país. L'any 2000 Unión Fenosa va comprar per tan sols 115 milions de dòlars tota la xarxa elèctrica de Nicaragua amb el compromís de millorar un servei que mai no ha millorat i que de fet ha empitjorat, i molt (avui les tallades de llum són constants, durant hores). Si al juliol Ortega va avenir-se a negociar, a l'empara del rei espanyol, i a signar un ‘Memoràndum d'Intencions’, ara, en canvi, sembla que li retreia que les promeses fetes aleshores no s'han complert i que la situació no fa sinó empitjorar. I això va irritar tant Juan Carlos que perdé els estreps i abandonà la reunió.
Potser perquè ja era el segon retret. El primer, molt més suau, li havia arribat unes poques hores abans de l'Argentina, que havia anunciat en públic que la mitjanceria de Juan Carlos amb l'Uruguai sobre la instal·lació de dues fàbriques papereres havia fracassat. De fet, el president argentí havia estat tan diplomàtic que s’havia disculpat per haver demanat al rei espanyol una mitjanceria tan fracassada com ‘impossible’.
L'Argentina i l'Uruguai fa mesos que es barallen per la instal·lació, en la banda uruguaiana del riu que els separa, de dues plantes papereres molt contaminants. L’una és finlandesa i l’altra, espanyola, d'Ence. Juan Carlos havia de suavitzar la tensió entre tots dos països, però la seua intervenció no ha servit de res. En bona part perquè els seus esforços més visibles han anat encaminats a assegurar que la fàbrica espanyola obrís les portes. I què és Ence? Una antiga paperera estatal, ara en mans de persones com Luis Arregi o els Albertos (ambdos controlen el 30%t de l'empresa), coneguts pel fet de formar part del cercle econòmic que es mou al voltant de Juan Carlos. Ence, a més, és una empresa amb greus problemes que necessita engegar, d’una manera angoixant, la planta de l'Uruguai.
En una mateixa cimera, doncs, Juan Carlos es va veure qüestionat en dues ocasions, i públicament, per afers econòmics, i això el devia superar. Els argentins van ser molt diplomàtics en la forma, però van deixar clar que l'esperança que tenien en ell com a mitjancer, l’havien perduda tota, i Ortega va ser dur i directe. Tant que mirava la cara de Juan Carlos mentre atacava Unión Fenosa. I fou aleshores que el rei espanyol se n’anà.
Però, de tot plegat, en resta l'anècdota, la confrontació que realment té menys importància de totes, que és el guirigall amb Chávez, un polític molt fàcil de convertir en caricatura per als mitjans tradicionals, sempre àvids de servir la monarquia.
i.b. - 19-05-10 - 19:31h. L'article m'agrada molt. Només una correcció: Chávez no va nacionalitzar el petroli veneçolà perquè ja ho havia fet en 1975 Carlos Andrés Pérez (sí, el mateix que després va massacrar a la població durant el Caracazo, però això era abans de convertir-se en un corrupte neoliberal). Chávez sí que ha impulsat la nacionalització de moltes altres empreses de sectors estratègics com l'energia, les telecomunicacions o la distribució alimentària, i es va enfrontar amb la gerència de PDVSA.
Milers de persones, la majoria joves, prengueren el centre de València durant la vesprada d’ahir en rebuig de la repressió policial i per un sistema d’ensenyament públic i de qualitat, i demostraren que, sense la presència d’antiavalots, els incidents no existeixen.
24 hores després de les violentes càrregues policials de dilluns, tant els responsables de l'administració com els representants socials i polítics van centrar l'atenció i les crítiques —intencionadament o per distracció— en la gestió de les protestes, oblidant que l'origen d'estes segueix viu.
En un gest sense precedents recents, el Comitè d’Empresa de RTVV denuncia en un comunicat la “manipulació informativa” exercida per l’ens públic en el tractament de les notícies sobre les protestes estudiantils a València.
Imprimir página
Enviar noticia
5
2 comentaris
