Poques explicacions li calen a aquesta sentència. Evidentment ens hem de remuntar a quan els duros eren de plata i tenien un gran valor econòmic. Un duro del segle XIX era tot un capital. Fins i tot va generar d’altres dites que remarcaven el seu caràcter d’alt valor: una xica de duro, podria ser un exemple de l’època.
Bé, com dèiem, aquestes peces metàl·liques en les quals figurava l’efígie dels borbons Alfonso XII i XIII, també el breu Amadeu de Savoia i els que es deien de la mà al cul calia autenticar que eren de plata. Com que el poble no disposava de laboratoris portàtils per fer-ne les proves químiques adients, senzillament acudien a fotre-li un mos i així comprovaven per la mal·leabilitat de la plata si eren autèntics. Si eren de qualsevol altre metall que no es deixava ferir per la queixalada és que era fals i calia desfer-se’n aviat. Aleshores començava una cursa esbojarrada de butxaca en butxaca –evidentment d’homes rics, ja que eren els únics que s’ho podien permetre– amb la finalitat d’endossar-li’l a un altre i així no perdre aquell capitalot. |