Després d’un temps en què ha estat quasi qüestió d’etiqueta, ja s’escolten comentaris sobre el gust dubtós que suposa acudir a un soterrar parapetat amb ulleres de sol. Començaren a propagar aquella tendència actors i músics, és a dir, aquells que per raons de treball havien de representar un dolor convincent –autèntic o no, és secundari–, tan contingut i seré com calia, i que, de pas, servira per a eixir afavorit en les fotografies de certa premsa per a la qual els assistents importen tant o més que el finat. Quatre soterrars mediàtics, i la tendència es va estendre a altres capes socials. En l’últim a què vaig anar, tres de cada cinc persones portaven ulleres de sol. ¿Simulacre? Potser, com tants altres d’aquesta societat de l’espectacle en què vivim.
Hi addueixen raonables mesures de seguretat, no cal dir-ho. Però qui sap si eixa opacitat, més que una càrrega, és un agradable signe de distinció que notarien a faltar si no tingueren
Eixa afició pels cristalls mascarats i pel simulacre, també s’ha estés, a un altre nivell, entre bastants membres de la nostra classe política. Amb la crisi, potser no tant, però abans es veu que la línia jeràrquica que donava dret a cotxe oficial amb cristallets fumats (que inaugurà, sembla, l’últim dictador: conta la llegenda que el seu cotxe circulava cada dia amunt i avall, buit o amb un doble dins, com una metàfora perfecta del poder ubic i totalitari), baixava ja fins a alguns alcaldes de pobles amb ínfules de ciutat, que passejaven pels carrers amagats de la vista dels veïns, com eixos emperadors romans portats en andes que, en les pel·lícules nord-americanes, s’ocultaven del poble darrere d’una cortineta. Com aquells actors de pega, des de dins dels seus búnquers amb rodes, vigilen sense ser vigilats, i també poden estar-hi sense estar-hi, com quan envien el cotxe a la porta principal del jutjat per distraure l’atenció i poder entrar així per la de servei. Hi addueixen raonables mesures de seguretat, no cal dir-ho. Però qui sap si eixa opacitat, més que una càrrega, és un agradable signe de distinció que notarien a faltar si no tingueren.
Esperem, per una pura qüestió estètica, que la moda de les ulleres amb els cristalls d’espill, ja visible en alguns soterrars, no arribe al parc automobilístic dels nostres representants. No és per donar idees, però, ben mirat, els cristalls d’espill ofereixen l’avantatge impagable que el votant-contribuent que se’ls acostara, o bé cauria fascinat per l’enganyosa imatge de si mateix que li tornaria el poder, o sols hi veuria reflectida la cara de moniato que se li sol quedar a qui s’atreveix a demanar no ja responsabilitats, sinó simples explicacions. Temptador.
Tretze imputats, cap d'ells càrrec públic, hauran de respondre davant la justícia per les primeres irregularitats detectades en relació amb l'organització de la visita del Papa a València en 2006. Un nou escàndol a sumar a la llarga llista que posa en seriosos dubtes els criteris de contractació del Consell de Francisco Camps en els anys en què es van buidar les arques públiques valencianes.
Quasi dos anys després que el cas saltara a la llum, el cèrcol judicial se segueix estrenyent al voltant de l'ex secretari general de RTVV, Vicente Sanz. Ara, la seua primera imputació per presumpte delicte d'abusos sexuals a tres treballadores de Canal 9, passa a ser per tres presumptes delictes d'abusos sexuals susceptibles de ser qualificats en la modalitat agreujada, tres d'assetjament sexual i altres tres d'amenaces, tots ells continuats.
El bloqueig per part del PSPV a la renovació dels membres del Consell d'Administració de RTVV duu a Enric Morera a parlar d'un pacte entre PP i PSOE que s'estendria fora de l'ens. Una denuncia que va despertar la reacció del diputat socialista Josep Moreno.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
