Culpable per ser “DONA” això és el què passa en aquest segle, en aquest món. Quan una persona naix DONA ja està sentenciada a ser CULPABLE de per vida.

Des que tinc us de raó, sempre he estat subjugada a una societat masclista. Jo pensava que podia canviar-la en la meva vida, però no, sense adonar-me he entrat en el mateix que totes les meves avantpassades però amb unes obligacions creades per mi mateixa molt majors, ja que he volgut evolucionar com a DONA i tindre els mateixos drets que una persona HOME, però he fracassat. Poc a poc he anat assumint el “rol” de DONA però al mateix temps de persona HOME. Què vol dir? Doncs que ho he assumit tot, ja que el sentiment de culpabilitat de no fer les “tasques de DONA” em persegueix i no puc ser feliç amb mi mateixa. Moltes vegades em revele contra mi mateix, però ací tenim altra vegada el sentiment de CULPA i torne a fer de DONA.

Segurament serà per l'educació que he rebut, però encara i així no te sentit.

Els homes que m'envolten tenen assumit el “rol d'HOME en casa, sense pensar que la persona DONA amb qui comparteixen l'espai, fora de casa és PERSONA a l'igual que ells, fora de casa son PERSONES i defensen a mort tots els drets de les DONES. Però quina incoherència? Diria jo, però es així, el sentiment de “CULPA” torna a aparèixer i em persegueix i on un HOME quan arriba a la llar a finiquitat la tasca diària, la DONA comença altra jornada de treball sense remunerar, en alguna ocasió remunerada per un bes o una abraçada, molt gratificant per cert, però això no és prou, la solució només està en que cada persona que viu baix un mateix sostre s'implicara en les tasques diàries de la llar, no més de mitja horeta cada dia seria suficient per que l'espai que totes les PERSONES que viuen baix el mateix sostre estigues adreçat, d'aquesta manera el sentiment de CULPA, per no estar fetes les tasques de la llar, seria més suportable fent que fos més feliç.

També he de dir que açò no se soluciona amb una DONA (perquè no conec cap HOME) que vaja a casa a fer les feines domèstiques, ja que tots els dies cal fer mil coses que ningú no veu.

Açò no és més que una reflexió i al mateix temps una rebel·lió contra mi mateixa per la impotència de no saber-ho fer millor, per a ser més PERSONA i no tant DONA.

El que més m'agradaria seria poder ser PERSONA DONA dintre i fora de casa, perquè la veritat m'agrada molt i estic molt contenta de ser, (encara que siga un projecte) PERSONA DONA.

Des de l'estima a totes les PERSONES DONES I PERSONES HOMES.