No cal donar-li moltes voltes al nano. Francisco Camps substituirà molt probablement Francisco Camps al capdavant d’una Generalitat en bancarrota, una societat en declivi i una absència de perspectives de recuperació que ens aboca a excavar després d’haver tocat el fons. No s’hi facen il·lusions aquells que confien a que l’acció de la Justícia inhabilitarà el polític vestit a mesura per una trama corrupta. Això del Gürtel passarà com si no res, que per això els jutges són els que són i els procediments van en consonància. L’alcaldia de València, ni tocar-la. I, per si no fóra bastant, aposten a que gairebé tot allò que queda de l’antic cinturó roig de l’àrea metropolitana de València serà de color blau intens després del maig del 2011. No és una visió pessimista ni especialment catastrofista de l’horitzó. També podem riure pensant que aquests partits i partidets que fan d’oposició li donaran la volta al calcetí en els escassos mesos que resten de campanya electoral pura i dura. No, aquestes suposades alternatives, en les maneres i discursos que fan servir, no tenen peus ni cap. No tardarem a eixir de dubtes. El temps passa volant.
Més d’un i més de dos arribaran a la conclusió, després de recórrer amb deler aquest plec, que qualsevol eixida del forat negre difícilment provindrà d’unes formacions i lideratges amortitzats
El diagnòstic sobre la crisi de l’esquerra, entesa genèricament, no és cap misteri. Cosa diferent és que estiguem disposats, cadascú des del seu àmbit d’acció i d’influència, a agafar el bou per les banyes. Efectivament, les resistències per a capgirar les inèrcies fatals, són inamovibles. Encara caldrà una o dues derrotes més perquè algú moga peça. I caldrà mirar, no ho dubten, cap a altres generacions. Amb aquest pròleg només pretenc recomanar una lectura: De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, que acaba d’editar Publicacions de la Universitat de València. L’autor, Manuel Alcaraz, va comparèixer dijous passat al Col·legi Major Rector Peset, juntament amb el periodista Adolf Beltran, l’editor Gustau Muñoz, i els catedràtics Joan Romero i Ramon Lapiedra. Les successives intervencions van respondre amb claredat i contundència a la pregunta: Per què guanya la dreta al País Valencià? Victòries encavalcades sobre un territori en què l’esquerra fou majoritària. El llibre d’Alcaraz és de lectura obligada. Completa, des d’un altre vessant, assajos recents com ara País complex (Joaquín Azagra i Joan Romero), i No mos fareu catalans (Francesc Viadel), tots dos en la mateixa editorial. El pamflet d’Alcaraz ho deixa tot molt ben lligat. Més d’un i més de dos arribaran a la conclusió, després de recórrer amb deler aquest plec, que qualsevol eixida del forat negre difícilment provindrà d’unes formacions i lideratges amortitzats. Encara menys d’uns discursos, actituds i posicions a la mesura de l’adversari. D’aquesta lectura ningú no acabarà decebut. En acabar la presentació del llibre, Carmen Alborch protestava perquè tot són crítiques i s’anima poc a la tropa. No va entendre res o s’hi va equivocar d’acte.
Despús-ahir eren sis i ahir al matí deu els afectats per un brot de legionel·la a Calp l'existència de la qual la conselleria de Sanitat comunicava a la ciutadania just la vespra que es cobrara la seua suposada primera víctima. No obstant açò, mentre l'ens responsabilitat de Luis Rosado datava l'origen set dies arrere, la sanitat britànica ja alertava d'ell el 19 de gener. Dues hores després de ser qüestionada sobre al respecte per l'Informatiu, finalment la Conselleria reconeixia tres morts i 14 infectats.
L'endemà passat que el jutge que instrueix el cas Emarsa li imposara una fiança (amb l'exgerent de la depuradora de Pinedo Esteban Cuesta) de 25 milions d'euros, i un any i mig després que l'escàndol saltara a la llum amb ell ja en l'epicentre, el fins a ahir alcalde de Manises, vicepresident de la Diputació de València i militant del PP, Enrique Crespo va dimitir els seus càrrecs i va abandonar el partit per a preparar la seua defensa.
Un grup de joves reobrin el cinema de la Unió Musical de Llíria després del seu tancament l'any 2001. La iniciativa ha estat acollida amb èxit rotund per part del públic, revitalitzant així la vida cultural del poble.