Els valencians sabem ben bé què és això del vent de ponent. Tots els estius patim dos o tres ponentades i ens hem avesat a passar-les de forma que ens afecte el mínim possible. El ponent és un vent de foc per als valencians. És irrespirable, ens socarra, ens menja l’oxigen i no ens deixa respirar, és una llengua de sofre permanent sobre els nostres rostres. No ens queda més remei que arrecerar-nos a casa i no traure el morro al carrer si no és estrictament necessari. Així i tot, a més d’encauar-nos a casa, cal tancar finestres i baixar persianes. Només amb la solitud i l’ombratge de casa ens estarem mitjanament bé amb aquest maleït invasor. Tres dies sol durar la roentor d’aquesta mena d’Àtila que com a rei d’uns huns aeris ens fueteja i ens crema terres i gents.
Avesats com estem a patir aquestes infernals onades, la saviesa popular elevà a categoria de màxima el refrany que ens ocupa: de ponent ni vent ni gent!
La segona negació no és, per desgràcia, una qüestió de ciclies atmosfèriques. És una llosa que ens caigué damunt “por justo derecho de conquista” fa tres-cents anys
La primera part de la parèmia ha estat explicada, i patida cíclicament tots els anys. Fins i tot he sentit dir la rèplica contrària a gent messetària: Poniente, poniente, hasta que el valenciano rebiente! L’explicació deu ser perquè a ells el vent no els ve passadet per la calima estiuenca de la Manxa com a nosaltres; i per tant, el seu ponent ha de ser més fresquet i agradable que el nostre.
La segona negació no és, per desgràcia, una qüestió de ciclies atmosfèriques. És una llosa que ens caigué damunt “por justo derecho de conquista” fa tres-cents anys. Tres segles de ponent anorreador que ve bufant-nos sense parar en nom d’un estat modern. Però els valencians no oblidem que ens vam oposar a aquell estat; travessàrem, junt a catalans i mallorquins, pel bàndol austracista. Sí, vam perdre, ens van vèncer, però no a tots ens van convèncer. Resta la memòria. I des de fa segles, els mateixos que elevaren a bandera el refrany Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, generaren un altre dicteri que ens alerta, De ponent ni vent ni gent! Ens hem de refugiar de la calda de les ventades de ponent i ens hem de protegir també de la gent de ponent que vénen a anorrear-nos per just dret de conquesta. Sembla que als nostres dirigents, al govern o a l’oposició, els fa falta una bona ració de rabos de pansa per a la memòria. O el que és pitjor, si tenen memòria i continuen obrant així, aleshores el qualificatiu n’és un altre de més fort que el de simples desmemoriats.
Pau - 28-10-10 - 09:28h. Tú també necessites menjar rabos de pansa per a la memòria ja que t'has oblidat que els aragonessos estigueren amb la resta de la Corona d'Aragó del bàndol austracista.
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.
Imprimir página
Enviar noticia
1
6 comentaris
