Sense precedents. La manifestació de diumenge passat als carrers d’El Cabanyal va ser una de les mobilitzacions més multitudinàries que es recorden dins de l’àmbit de la reivindicació patrimonial i cultural del País Valencià. Més de 30.000 persones ocuparen literalment el barri, demostrant que el Marítim s’ha convertit en un símbol per a molts ciutadans i ciutadanes, que volien expressar el seu enèrgic rebuig a les polítiques destructives i especulatives de l’Ajuntament de València i, al mateix temps, demostrar-los als veïns la seua solidaritat.
Potser l’embriaguesa de poder els ha ennuvolat la ment: hi ha certs límits que no es poden sobrepassar, existeixen fronteres de no retorn
El to eminentment festiu (xarangues, batucades, tabals i dolçaines amenitzaren l’acte) va atorgar-li a la marxa unes connotacions claríssimes de celebració, d’enaltiment de l’esperança, d’exaltació de la resistència. Perquè els veïns i la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar saben perfectament que a l’endemà de la manifestació, al dia següent del bany de masses, hauran de tornar a la tasca quotidiana de recuperació i dignificació del barri. Són ells i només ells els que viuen diàriament en uns carrers degradats amb el beneplàcit del consistori municipal. Són ells i només ells els que veuen en perill les cases on han viscut tota la vida. Són ells i només ells els que porten més d’una dècada treballant assembleàriament, plantejant alternatives a l’enderroc.
L’enemic és el de sempre i els seus mètodes els coneixem de sobres: Rita Barberà posarà de nou en pràctica el seu populisme, el seu maniqueisme exacerbat, que apel·la directament a les entranyes de la caverna conservadora (¡que vienen los rojos!); l’executiu de Camps s’enrocarà una vegada més en el victimisme més patètic i tornaran a dir que el govern central, en mans dels socialistes, maltracta sistemàticament el País Valencià, amagant amb una densa cortina de fum la vertadera qüestió de fons (els interessos especulatius que fonamenten el projecte de demolició); els mitjans de comunicació afins seran la veu del seu amo i els jutges del TSJCV no es mullaran més del compte, per si de cas.
Però potser l’embriaguesa de poder els ha ennuvolat la ment: hi ha certs límits que no es poden sobrepassar, existeixen fronteres de no retorn. Arriba un moment que els ciutadans i ciutadanes perden la paciència definitivament i decideixen prendre partit. Ixen al carrer, s’indignen, protesten. Voten sense fe i participen d’una democràcia d’aparador en la que no creuen només per castigar la prepotència d’uns governants que han perdut el respecte de massa gent. Arriba un moment que el desencant, senzillament, es transforma en rebel·lia.
Despús-ahir eren sis i ahir al matí deu els afectats per un brot de legionel·la a Calp l'existència de la qual la conselleria de Sanitat comunicava a la ciutadania just la vespra que es cobrara la seua suposada primera víctima. No obstant açò, mentre l'ens responsabilitat de Luis Rosado datava l'origen set dies arrere, la sanitat britànica ja alertava d'ell el 19 de gener. Dues hores després de ser qüestionada sobre al respecte per l'Informatiu, finalment la Conselleria reconeixia tres morts i 14 infectats.
L'endemà passat que el jutge que instrueix el cas Emarsa li imposara una fiança (amb l'exgerent de la depuradora de Pinedo Esteban Cuesta) de 25 milions d'euros, i un any i mig després que l'escàndol saltara a la llum amb ell ja en l'epicentre, el fins a ahir alcalde de Manises, vicepresident de la Diputació de València i militant del PP, Enrique Crespo va dimitir els seus càrrecs i va abandonar el partit per a preparar la seua defensa.
Un grup de joves reobrin el cinema de la Unió Musical de Llíria després del seu tancament l'any 2001. La iniciativa ha estat acollida amb èxit rotund per part del públic, revitalitzant així la vida cultural del poble.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
