Aquesta dita s’aplica a aquella gent que no necessita de ningú per embolicar-la. No s’aplica a la senzillesa d’aquelles persones que són capaces de fer-se les coses per elles mateixes; no, no té aquesta entesa de bonhomia intrínseca. Amb aquesta dita retratem un altre tipus de personatges ben distint. Hi queden reflectits aquells que no necessiten que ningú els hi valide cap cosa. Ells soletes estenen la peça, tallen les vares que al seu parer necessiten, i després es cusen la camisa perquè els quede com un guant. Els deixes parlar i no acaben; vaja, acaben quan tot el paradigma els hi haja eixit ben redó per als seus interessos.
D’aquesta mena en coneixem tots, al poble, al barri, al treball, amb major o menor capacitat d’embolicar; amb major o menor capacitat d’enganyar el personal. A molts d’ells els suportem en els nostres àmbits més propers perquè no tenen capacitat de fer mal a ningú. Fins i tot els veiem argumentar i els ho paguem amb un somriure generós.
–Pobre, deixa’l i no li faces cas –li dius a algú que vol entrar-li al drap i discutir-li les argumentacions–, no veus que ell és feliç així i no li fa mal a ningú; ell s’ho talla i ell s’ho cus. No té més la cosa.
Ara bé, quan aquest tipus d’actitud davant la vida la pren algú que té poder, i per tant, té la capacitat d’estar influint permanentment en la vida de tots, la cosa ja canvia. La cosa ja no té tanta gràcia i no es pot deixar córrer com si res. |
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
