Fa mesos, Alarte intentà fitxar-la, que és una manera poc subtil de dissipar una part de l’ombra que el fa invisible.

Mònica Oltra, en dos anys i mig, ha esdevingut tot un fenomen polític. Té un verb insòlit dins l’esquerra valenciana: tan molla, tan vocacionalment subalterna. Una oratòria esmolada capaç d’esgarrar els argumentaris insuportables que es coven en la bancada popular. Recomane la visualització d’un vídeo d’Oltra al youtube on s’enfronta a un grup de polítiques del PP més semblants a una banda de Harlem que a honrades clientes de la botiga Louis Vuitton. En cinc dies té quasi 8000 reproduccions. Fa mesos, Alarte intentà fitxar-la, que és una manera poc subtil de dissipar una part de l’ombra que el fa invisible.

Per això assumisc fil per randa les raons de J.J. Pérez Benlloch en el seu article d’ahir. Ni és un pamflet, com digueren alguns, ni pixa fora de test. Ben al contrari, pixa amb punteria, just al mig i sense gotetes a les vores. I finalitze amb un prec a Enric Morera. Li demane que pense en el País Valencià abans que en el seu partit. Amb Oltra al capdavant es beneficia el Bloc i ell en particular, que serà el pròxim cap de llista. La política no ha de funcionar per quotes i menys entre progressistes. Que renuncie a un paper per al qual no està preparat i s’evite les lacerants comparacions posteriors. Que permeta que Mònica Oltra continue sent la portaveu si no vol que al 2011 el cel valencià estiga més ple de gavines.