Per la seva plasticitat a aquesta dita no li caldria massa explicacions. Perquè l’estètica siga satisfeta cal que la màniga arribe fins a la monyica, canyell o gobanella, d’on naixerà nua i sense més entrebancs la mà. És així, més enllà de modes passatgeres –que per això són modes– com ha de ser: braç i màniga han de mantenir bona relació i constituir una parella perfecta perquè el gust no trontolle. Mantenint la paritat longitudinal l’harmonia queda garantida.
En cas contrari, o bé la màniga penjarà més enllà de les mans i semblarà la guardiana d’uns ocults monyons, o bé farà curta i veurem eixir una extremitat allargassada que ultrapassarà els cànons corporals i ens semblarà poc o gens estètic. Quan es dóna aquest darrer cas sembla que l’extremitat en qüestió s’estiregassa com volent ocupar goludament un espai que no correspon a la nuesa de la pell.

És d’aquesta imatge d’on naix la dita. Si estirem més el braç que la màniga violentarem l’ordre i entrarem en una estètica destarifada. L’imaginari col·lectiu mamprén l’elasticitat de l’aquarel·la i l’eleva a categoria didàctica. Després l’aplica a aquelles situacions en què per ànsia l’individu despén més del que pot i trenca l’harmonia econòmica del seu paradigma, siga personal, familiar, professional...

–Pare, vull per a reis un baló de reglament per jugar a futbol.
–Bé fill, ja veurem. Tu porta’t bé i ja veurem.

I el pare, ple de tristesa, sap que l’economia familiar no està per a coets i farà tot el possible per a buscar una alternativa més barata per poder fer front al caprici del fill. És un home intel·ligent i assenyat i sap que no pot estirar més el braç que la màniga.

Sense comptar amb totes aquelles situacions que estan encausades per la justícia, i les possibles que encara no hagen estat descobertes, però que contínuament estan apareixent, estem veient com el govern de la Generalitat Valenciana està tirant amb pólvora de rei a l’hora de gastar els diners de tots els valencians. Des de la vinguda del Papa amb unes despeses milionàries sense justificacions raonables fins a construccions tan innecessàries com a ruïnoses per als valencians com són el circuit urbà o l’America’s Cup, passant per terres mítiques, o el desig d’un gegantí Scalextric (parc temàtic), o els mai aclarits Gürtels i un calvari d’etcèteres.