El núvol volcànic de la setmana passada em va agafar a l’aeroport de Praga i vaig haver de prendre’m unes vacances forçoses de cinc dies, tot ajornant diverses actuacions que teníem previstes durant aquestes dates. Una vegada digereixes la frustració i assumeixes que no pots fer una altra cosa que tornar-te’n a l’hotel i esperar, t’adones que estàs en un lloc immillorable per a quedar-te penjat i decideixes aprofitar el temps, eixir a passejar i perdre’t per la ciutat. Deambules per ponts, places i carrers, observant de reüll els monuments que ja tens massa vistos, que ja ni tan sols et criden l’atenció.
De tota manera, mai no perds l’esperança de tornar a casa, i cada dia, religiosament, t’arrimes a l’aeroport amb una maleta de vint quilos, la guitarra i una motxilla amb llibres, discos i l’ordinador portàtil, a veure si la situació ha canviat miraculosament, si per casualitat el cel s’ha obert de sobte i encara queda alguna plaça lliure en el primer avió cap a Barcelona, siga de la companyia que siga. Mentre esperes i desesperes, li pegues voltes al cap, perquè no tens una altra cosa millor a fer, i et poses transcendental: metafísica barata per combatre l’avorriment.
No puc deixar de pensar en la humiliant feblesa que ha demostrat el sistema capitalista, que és capaç de vindre-se’n avall per culpa d’un grapat de cendra
Una vesprada, conversant en un café de la Plaça de la República, em van contar la història de l’amiga d’una amiga que acabava de trencar la relació amb la seua parella, després d’una discussió. El xic viu a París, o a Londres, o a Milà, i com que l’aeroport de Charles de Gaulle, Heathrow o Malpensa, estava tancat al trànsit aeri, no se’n podia tornar a casa. Òbviament, l’amiga de l’amiga, amb la qual havia compartit tantes coses, no pensava tancar-li la porta en els nassos al pobre xic i el va acollir mentre durara el col·lapse, què havia de fer si no? Quina situació més violenta, la veritat!
Aquesta història no deixa de ser una anècdota sense importància, si ens fixem en els titulars apocal·líptics de diaris seriosos i respectables com El País, The Guardian o el Frankfurter Allgemaine (que són els únics que es poden comprar en els quioscos de l’aeroport), però intente calcular els milers i milers de persones de tota Europa que s’han vist afectades per l’erupció del volcà islandés de nom impronunciable, tantíssimes vides creuades, i no puc deixar de pensar en la humiliant feblesa que ha demostrat el sistema capitalista, que és capaç de vindre-se’n avall per culpa d’un grapat de cendra. La sacrosanta globalització ha quedat en evidència, i els devots de la tecnologia, que s’omplien la boca amb l’èpic triomf de l’home sobre la naturalesa, es veuen ara obligats a baixar el cap i empassar-se les seues pròpies paraules.
Bartomeu - 23-04-10 - 14:47h. Jo no he dit res de la fi del capitalisme... però tu si que llegeixes bé ;)
Repasat l'economia mundial reiet, perquè mai Àfrica va creixer tant com ho fa ara per exemple.
Tombatossals - 23-04-10 - 12:51h. Xaval, aprén a llegir, necessites una miqueta de comprensió lectora. No diu que el volcà suposi la fi del capitalisme, sinó que un nuvolet ha demostrat que el sistema no es perfecte, ha col·lapsat Europa durant una setmana...
Al 20% de la població mundial ens ha portat a la major prosperitat de la història, què passa amb l'altre 80% dels habitants del planeta i els mil milions de persones que viuen amb menys de dos dòlars al dia?
Bartomeu - 23-04-10 - 11:30h. No sigues tan ingenu, que eixe volcà ha afectat molt a la economia està clar però no demostra que el sistema de mercat falle per ningún lloc.
Igual te vosté un sistema econòmic millor pensat que el que mos ha dut a la major prosperitat de la història.
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.
Imprimir página
Enviar noticia
3
6 comentaris
