Estic fart de mirar i remirar els diaris per a trobar alguna cosa de què escriure i veure sempre els mateixos lladres, els mateixos governants que s’omplen la butxaca mentre la caixa comuna es queda buida i ja no queda ni per a pagar els serveis bàsics. Estic fart dels empresaris i els emprenedors que, al crit d’“ací ens toca”, es dediquen a fer negoci gràcies a amistats i companyonies corruptes i cimentades en els diners fàcils. Estic fart dels polítics especuladors, dels polítics professionals que cerquen càrrecs com a voltors “per a enriquir-se”. Estic fart dels “germans de”, dels “cosins de”, dels “marits de”, dels “nebots de”, dels “fills de”, que fan les seus fortunes amb trampes i jocs de mans tot invocant la famiglia, a l’estil d’El padrí.

Estic fart dels bitllets de loteria de Nadal premiats amb la Grossa que sempre acaben en les mateixes mans any rere any. Estic fart dels jutjats que no jutgen, dels advocats sabuts que sempre troben el camí legal per bandejar les sentències, dels fiscals amb poques ganes, dels jutges que han substituït la justícia per aquest o aquell càrrec. Estic fart, ben fart, dels amiguitos del alma, dels cotxes de luxe, dels “te quiero un huevo”, dels Infinity, dels mòbils ultramoderns, del caviar iranià a preu d’or, dels vestits de Milano, del tren de vida que ningú no abandona fins que s’estampe contra un mur i ens hi arrossegue a tots plegats.

Estic fart del pijerío, dels que suen Armani pels hemicicles valencians, dels pentinats amb clenxa a la dreta, dels complemets de Louis Vuitton, dels vaixells cars, dels megaiots, dels ports per a milionaris, de les copes amèrica, d’estafadors podrits de diners que creuen que el País Valencià és la seua nova empresa, de l’allau de diners que sempre cau en les mateixes butxaques mentre la merda plou sobre el Cabanyal, la Malva-rosa, Zarra, Cofrents o la Punta. Estic fart de les Barbie Gürtel, dels llavis operats, de les mamelles de silicona, dels abrics de pell i del glamour.