Hi va, hi! Amb aquesta interjecció impròpia els valencians expressem un estat de sorpresa gran. Quan davant d’una situació que no cal ni parar-se a examinar perquè l’animalada que acabem de veure, d’oir o de llegir supera qualsevol raonament lògic i salta del món de l’anàlisi al dels sentiments sobtats, ens surt expel·lida –valga la redundància– quasi com una necessitat fisiològica: com un esternut, un colp de tos o qualsevol altra convulsió que el cos tinga necessitat d’exhultar. És aleshores (gairebé i tanmateix; no té res a veure, però ho memetitze gràcies al gran pensador i filòsof socarrat) que s’obre pas pulmó amunt i boca a fora el Hi va, hi! Podent afegir-hi qualsevol frase, oració o dicteri explicatiu del tipus: t’hauràs quedat descansat; o, no la pots dir més grossa?; o, a gosades que tens barra...
Recorde un dia passejant amb uns amics, un dels quals utilitza sovint aquesta interjecció, que entràrem a l’orxateria Daniel d’Alboraia i en una de les taules del terrat hi havia una família fent-se una orxata. A un dels fills xicotets el cambrer li estava donant un gelat d’aquells que van en un potet de cartó i les boles de mantecao anaven a curumull unes damunt d’altres en un equilibri d’allò més delicat. Doncs bé, en passar pel seu costat el meu amic no s’estigué de dir-li: Hi va, hi! Veges si te l’acabes. Allò arrancà el somriure de tots nosaltres i de la família que s’estava refrescant aquella vesprada d’estiu alboraienca. |