El ben cert és que als estimats líders del PP valencià els repugna la seua pròpia imatge reflectida. S’han vist com són i no se suporten

El ben cert és que als estimats líders del PP valencià els repugna la seua pròpia imatge reflectida. S’han vist com són i no se suporten. ¿Per què no han demanat, si no, la restitució de l’exposició al MuVIM o almenys el cap de qui va gosar despenjar-los del museu il·lustrat? Doncs, perquè Caturla, Enguix i Rus no han sigut més que avantatjats intèrprets dels desitjos íntims dels amos. Com a bons i experimentats servents han actuat abans que la suprema voluntat s’hi expressara.

En el cas de Francisco Camps, esta tendència a la desaparició ve de llarg. El president va deixar de respondre als periodistes perquè li era incòmode. Ara ens trobem en una altre estadi, perquè el president s’ha convertit en un fugitiu que obliga la seua cort informativa a mentir a la premsa per a escapar dels micròfons i, darrerament, també de les càmeres.

Camps sap que qualsevol imatge no controlada es pot prestar a múltiples lectures. Té la sensació que la realitat s’ha convertit en un ens amenaçador, ple de connotacions negatives, com per exemple la seua simple presència en una exposició fotogràfica de bous cinc dies després de la monumental censura.

El president s’hi resisteix, però està a punt de descobrir que la realitat és neutra i que és ell qui la impregna. Són ell i el seu silenci còmplice els qui fan que una mostra d’homenatge a Enrique Ponce es carregue d’energia i que els seus participants visquen l’acte d’inauguració amb incomoditat i un cert complex de culpa. Perquè el silenci del president obliga al silenci i la complicitat de tots i per això el buit ressona encara amb més força i acaba ocupant-ho tot.

Davant d’això comencen a fallar els mecanismes de control informatiu, perquè la política exigeix una presència ben administrada però continua. La irrupció sobtada amb els missatges superlatius i autocomplaents de sempre que abans resultaven tan efectius perden tota l’eficàcia. Camps va massa carregat d’absències i de silencis. S’ha convertit en una estàtua de gel muda i transparent. Ell ho ha volgut així i ara no pot tornar a encarnar-se a voluntat. I quan ho intenta es projecta en forma de caricatura, de sarcasme autoinduït, sense necessitat que ningú ho faça palés.

Eixe és el drama que vaig presenciar diumenge passat a la Fira de València amb la presència de Mariano Rajoy. Camps lluitava des de l’escenari per a traure’s les plaques de gel. Tot els esforços resultaren inútils. Al final del parlament abaixà el cap i va mirar Rajoy als ulls per a implorar-li una mica d’escalfor amb paraules que sonaren a declaració d’amor desesperada. “President, milions de valencians i d’espanyols només esperen que tu comences a liderar esta gran nació. Vas a tindre l’estima de tot un poble darrere teu. En actes com este o en qualsevol racó d’Espanya. Va a ser el més emocionant que ningú puga viure: l’esperança de tot un poble darrere d’un gran líder com tu. Nosaltres, els teus companys, humilment, des del lloc que ens correspon, t’ajudarem perquè t’estimem i perquè sabem que eres el millor. I no ho diuen sols els militants del PP, sinó tota una nació esperançada. Ens tens al teu costat, com sempre, perquè és un luxe estar al teu costat”.

La resposta de Rajoy va ser una breu encaixada de mans i un lacònic “gràcies Paco” que podria encapçalar una antologia de la crueltat política. A Mariano ja no li agrada Paco. Li resulta molest, com una amant repudiada, i més encara com més falaguer es mostra, com més impúdicament se li ofereix.