Se’ns diu que som una autonomia bilingüe, però mentre que un ciutadà castellanoparlant pot viure sense saber ni un borrall de valencià, a un altre que té com a llengua materna el valencià li és molt difícil emprar-la amb normalitat, i està obligat, vulga o no, a ser bilingüe mentre que el primer no. Què fa l’administració? No res. Què fa una part de la classe política i dels mitjans de comunicació? Doncs, tot actuant com uns pudents, afirmar en grans titulars que la llengua amenaçada i maltractada és el castellà, i a pesar de l’evidència, amb tota la barra del món, fan passar les seues mentides com a veritats absolutes. Però què es pot pensar d’uns polítics que obliguen l’home del temps a dir que plou sobre la Comunitat, quan tot el món sap que quan plou la comunitat es posa a recer i, si cau l’aigua, cau sobre el territori també anomenat país?

Els parlamentaris valencians van crear i aprovar la Llei de Radiotelevisió Valenciana, que hauria de servir per a promoure el coneixement i l’ús del valencià, així com per a potenciar la indústria audiovisual valenciana. I què passa? Que no sols incomplixen la llei, sinó que a més han convertit l’ens en un pou negre (literalment), en un ullal que se xucla bona part dels diners de tots. Els nostres ajuntaments redacten i aproven una normativa per a promoure l’ús social del valencià en els seus municipis, una normativa amb la qual s’omplin la boca i que mai no compliran.

Aquests exemples només són una mostra de com alguns verros (llegir en les accepcions de deshonests, grossers i fins i tot d’individus que presumixen de ser molt forts) de la política ens han pres per tòfols. Ara, per molt que s’encaparren, el meu vot no anirà mai a l’abstenció, això volgueren ells! Jo sóc d’aquells que pensen que sí que hi ha alternatives, envieu-me si voleu a que em moque la iaia per beco.