En aquest país sense memòria, en el qual des d’algunes instàncies se’ns diu que el passat està millor oblidat en un racó de les golfes, perquè obrir el bagul en què es guarda potser seria com obrir la caixa de Pandora; en aquest país dels valencians que alguns afirmen que no existix i balafien moltes energies perquè així siga i on altres practiquen l’esport de fer el peix davant del televisor, i encara altres el de pescar amb la canya de la fal·làcia i la demagògia en el banc de peixos desmemoriats i sense consciència de tindre un passat; en aquest país, dic, uns pocs encara practiquen (practiquem) la literatura anomenada de la memòria, i la veritat és que aquesta pràctica en el nostre país ha donat i dóna de tant en tant petites joies a la impremta, com ara Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, o Àmbit perdurable, de Rafael Ventura-Melià, per citar-ne només un parell de títols que a mi em van sobtar quan vaig llegir-los.

Quan ens posem a recordar –i ho dic citant paraules del poeta saguntí Rafael Català, que acaba d’editar el llibre de poesia Memòria endins, en el qual reflexiona profundament sobre el tema- «sabem que hem transitat per la vida» ... «i en evocar noms i presències la veu del somni tensa la corda del desig que venç la realitat»– o, dit d’una altra manera, quan evoquem la vida, per molt fidels que intentem ser-hi, el resultat sempre és fal·laç, ja que no és sinó una recreació subjectiva d’aquella realitat que vam viure. Així i tot, els llibres de memòries, en la majoria dels casos, són un retrat magnífic i en primera persona d’un temps i d’una societat.

Un dels escriptors valencians més prolífics en aquest camp, i també en altres, és el cullerot Manel Joan i Arinyó, qui en una primera trilogia ens va parlar de la seua infantesa: Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na desconeguda, per a després continuar amb la recreació del seu passat més pròxim: la seua trajectòria com a escriptor amb obres com ara Fem un trio, El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor.