La interpretació del Tribunal Constitucional de l’Estatut de Catalunya, més enllà de l’aldarull i de la frustració, sobretot a la demarcació principalment damnificada, té la virtut de deixar les coses al seu lloc. Ni Espanya federal, ni Espanya plural, ni punyetes. Espanya es mostra, més que mai, autèntica. Tal com és. Un estat construït sobre l’espoli i la uniformitat. Hi haurà tolerància amb els "coros i danzas" i les guitarretes tradicionals, però ací s’acaba la broma. És allò que durant el tardofranquisme s’anomenava "el regionalismo bien entendido". I s’ha acabat. A Catalunya, el circ electoral intentarà treure’n profit de la desfeta mentre uns i altres amaguen les contradiccions, alhora que intenten mantenir la ciutadania en aquella mena d’estat hipnòtic i desorientat de qui no sap ben bé cap on va... o cap on el porten. Exhibides les pròpies misèries –que pretenen fer empassar per limitacions- tothom sap que açò no dóna per més, ni tan sols sota el presumpte paraigua de l’Europa de l’euro. Apel·lar, d’altra banda, a que el govern espanyol repare, no se sap com, allò que els magistrats caducats –però ben conscients, com el govern de Zapatero i l’oposició instrumentada pel PP, del que s’hi jugava en aquesta partida- han situat en el lloc que pertocava des que Franco va proclamar que ho deixava tot “atado y bien atado”. Per què, sinó, es declaren inconstitucionals articles beneïts a altres comunitats, perdó, regions de l’Espanya borbònica? Pretendre refer, ni que siga a la baixa, allò que la sentència del Constitucional espanyol ha dinamitat, és prolongar la comèdia que representa l’administració de justícia a gairebé totes les instàncies en què opera. Caldrà recordar, ja que n’estem, com van convertir en paper mullat la sentència del Tribunal Suprem que obligava a transformar en enderrocs la "intervenció" en el teatre romà de Sagunt. Perquè, més enllà del despropòsit (també mamprés des de la dreta indígena), hi havia una sentència de l’òrgan judicial que fa jurisprudència i és de ximples pensar que tècnicament no podien retornar-se les ruïnes romanes a l’estat de deixalla pura i dura. Al contrari que Sagunt, no hi haurà vista grossa per a refer l’articulat de l’Estatut de Catalunya. Aquesta sentència no serà, ni de bon tros, paper mullat. L’estat construït sobre l’espoli, la desigualtat i els negocis ocults i consentits pot lluir una imatge descentralitzadora, però només fins a certs límits. I punt. Potser algú somie truites amb antigues batalles de l’estil "Volem d’estatut" i encara pense que l’autonomia pot ser una bona solució, no només per a la distribució d’un percentatge –sempre desigual- sobre la recaptació dels tributs, sinó com a salvaguarda de la cultura i els drets històrics dels pobles. El Tribunal Constitucional ja ha dit que no. Els nacionalistes espanyols, de dreta o d’esquerra, sempre ho han tingut molt clar. I, a més, la dreta indígena, que arrossega el codi genètic del franquisme, només va sumar-se a la processó de l’autonomisme quan va descobrir que podia fer caixa. Els resultats, ara i ací, estan ben a la vista.