Busquem herois d’un dia entre els compatriotes i ens glorifiquem amb un discurs autosatisfet al servei de la producció i el consum de notícies i no de les víctimes

Molt menys lluït ha quedat el cònsol haitià a Sao Paulo (Brasil), qui ha arribat a vore avantatges al terratrèmol. “Està sent bo, perquè ara som més coneguts” va afirmar George Samuel Antoine –tan blanquet ell- en una intervenció televisada que va rematar amb una sentència digna del tribunal suprem del Ku Kux Klan: “l’africà porta en sí la maledicció”. Els africans –els negres, vaja- estan predestinats a ser uns pàries i no passa res si uns quants se sacrifiquen a major glòria de la foguera de les vanitats per a què la seua pàtria siga portada als telediaris d’arreu del món. Sense deixar de ser una iniquitat, la declaració no se n’ix un pèl de l’estesa lògica dels 15 minuts de fama per a tothom que propugnava Andy Warhol.

Quan passem al retrat de família, el resultat no és molt millor que la cèlebre pintura de la parentela de Carles IV d’Espanya, immortalitzada amb tot el realisme i la mala baba de Goya. Entre nosaltres habiten herois –anònims, els qui lluiten tota la vida, els imprescindibles, que diria Bertolt Brecht- però, en general, la solidaritat de l’espècie fa figa.

A la vista dels cadàvers en putrefacció ens hem llançat al rescat. Entre les hosts salvadores hi hem abocat una legió de periodistes –molts d’ells magnífics- per a què ens transmeten la magnitud de la tragèdia. Però les línies estan bloquejades. I això no se soluciona instal·lant-hi antenes i dirigint els satèl·lits cap a les Antilles. No hi ha gran cosa a explicar més enllà de la destrucció i la desesperança, perquè no entenem res. Fa molt de temps que vam tallar els llaços amb eixa gent. No tenim fonts informades que ens expliquen què està passant, qui mana, quins fils es mouen per davall dels enderrocs. Tenim la imatge d’un caos absolut sense ningú que ens ajude a bastir el relat. Tot és mort, pestilència, trets, foc, pols, fam, set. I acabem parlant de nosaltres mateixos, del que fan els nostres soldats, els nostres cooperants, del que ens afecta, del que sentim. Busquem herois d’un dia entre els compatriotes i ens glorifiquem amb un discurs autosatisfet al servei de la producció i el consum de notícies i no de les víctimes, dels perquès de les coses, de les causes, dels responsables, dels culpables.

Fa massa temps que vam oblidar les víctimes, que ja no són de la família, que deixaren de ser germans nostres. Qui pot ajudar ara els notaris que enviem a alçar acta del que està succeint? Qui els hi pot acollir? Els vincles poden ser continus i durs o esporàdics i flexibles, però exigeixen un manteniment i un rodatge, per al dia de la gran prova. Nosaltres ens hem espolsat la responsabilitat i els nostres governants han entés el missatge. Ara ens hi mou un sentiment de compassió elemental i així ha de ser, però no n’hi ha prou. El bisbe Munilla té la raó en la detecció dels nostres mals i es queda curt. Però la perd quan fa comparacions odioses, perquè el regne sí que és d’este món. Ho ha de ser, perquè eixe és el mandat. Està escrit.