L’estat de benestar al nostre país arribà molt tard, just en el moment que aquest començava a desmantellar-se pels efectes de la mundialització de l’economia capitalista

L’estat de benestar al nostre país arribà molt tard, just en el moment que aquest començava a desmantellar-se pels efectes de la mundialització de l’economia capitalista (més tard coneguda com a globalització) i el nou model basat en el capitalisme financer on els protagonistes passaven a ser els especuladors, els inversors que operen amb total llibertat als mercats internacionals. Un procés que després de la caiguda del mur de Berlín es va intensificar, ja sense cap oposició. Com ha declarat al diari Público aquest cap de setmana l’economista egipci Samir Amin, l’estat de benestar està sent desmantellat des de la dècada dels 1980. És a partir d’aquest moment que ve produint-se la concentració dels beneficis en uns pocs grups empresarials. Proveu de fer una ullada al llistat de la revista Fortune i trobareu les 500 empreses que dirigeixen l’economia mundial. Elles constitueixen el mercat invisible que sembla no tenir nom, però que és responsable  de la privatització dels plans de pensions a tot el món. 4,9 bilions d’euros el 1995 i 12.7 bilions aquest darrer 2009 (el 27% del PIB mundial). Aquestes empreses busquen ara enfortir la capacitat inversora d’aquest segment dels seus negocis, responsable dels majors moviments de capitals que es produeixen al món. I esperen com a rapinyes el desmantellament dels sistemes públics de pensions per a fer-se amb aquest negoci i poder invertir on vulguen el futur del nostre benestar.

Finalment, i en el camp de la política, l’esquerra es troba davant d’una responsabilitat històrica per a que l’opinió pública entenga que res ha canviat en la relació entre capital i treball. El primer està intentant anul·lar les victòries aconseguides durant més d’un segle i mig de lluites pels drets socials i augmentar encara més els seus beneficis. I el món del treball ha d’intentar que no es desprestigie més una de les seues armes més importants: la representació sindical. Els sindicats estan sent avui víctimes d’una campanya de desprestigi per part de la dreta i dels grups de poder econòmic amb tota la intencionalitat de trencar la capacitat de mobilització social. Un camí que ens podria dur cap a escenaris molt perillosos on la gent buscarà respostes en opcions populistes o directament en la reformulació de nous feixismes. Amb el tema del burka ja ho estan aconseguint. Però d’aquest tema, ja en parlarem altre dia.