Tretze hores necessita el Consell de Seguretat de l’ONU per redactar un document que condemne rotundament l’atac contra la Flota per la Llibertat, però que al mateix temps exculpe el govern israelià? Quinze minuts són suficients perquè el flamant Premi Nobel de la Pau i president de l’estat més influent del planeta, Barack Obama, li demane explicacions a Benjamin Netanyahu? Qui ha designat com a ambaixador d’Israel a l’Estat Espanyol un personatge de l’altura de Ráphael Schutz, que és capaç d’afirmar sense caure-li la cara de vergonya que “no existeix una crisi d’emergència humanitària a Gaza”? Són antisemites totes aquelles persones que es posicionen en contra del bloqueig econòmic de la franja, en contra dels assentaments israelians de Cisjordània o en contra dels set-cents quilòmetres de formigó del mur de l’apartheid? No és demagògia, pura i dura, acusar els activistes del Mavi Marmara de tindre vincles amb Hamàs, Al-Qaeda i la Yihad Islàmica, com ha fet el viceministre de Relacions Exteriors d’Israel, Danny Ayalon? No són aquestes acusacions un exemple flagrant del maniqueisme que practiquen els representants de la Knesset, arborant la verinosa bifurcació amb nosaltres o contra nosaltres? No són extremadament capciosos, i gairebé ridículs, els arguments oficials de l’exèrcit israelià, emparant-se en l’autodefensa per tal d’explicar les nou víctimes civils amb què s’ha saldat l’abordatge? Però amb què se suposa que els activistes pensaven atacar els soldats? Llançant-los cadires de rodes, medicaments i filtres d’aigua? No resulta una miqueta hipòcrita, per part de l’executiu de José Luís Rodríguez Zapatero, el fet de condemnar els atacs perpetrats contra el comboi solidari, mentre que paral·lelament ha autoritzat les operacions comercials de la indústria armamentística espanyola i, fins i tot, ha tolerat la venda de material bèl·lic a l’exèrcit d’Israel per valor de quatre milions i mig d’euros (segons dictamina el corresponent informe d’Aministia Internacional, publicat l’any 2008)? No estan fora de lloc les declaracions del ministre espanyol de justícia, Francisco Caamaño, que ha manifestat que “és l’hora de la diplomàcia i no de la justícia”, referint-se a la voluntat de Silvestre Segarra, pare del periodista valencià David Segarra, de portar l’Estat d’Israel als tribunals internacionals? Des de 1948 no ha passat prou de temps com perquè considerem obsoleta la via diplomàtica i exigim, d’una vegada per totes, justícia per als palestins i les palestines?