Es calcula que ara mateix, mentre estàs llegint aquest article d’opinió, mil milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa: això significa que una sisena part de la població mundial ha d’apanyar-se-les per passar amb menys d’un dòlar al dia. Un dòlar equival a setanta-tres cèntims d’euro, perquè et faces una idea. Imagina que amb aquest pressupost irrisori hagueres d’alimentar-te, pagar el lloguer o la lletra de ta casa, l’electricitat, l’aigua corrent, el carburant del teu vehicle o l’abonament del transport públic, i un llarg etcètera de productes i serveis, indispensables o no, que consumim diàriament de manera automàtica, quasi sense adonar-nos. No cal que faces la prova: no es pot, és absolutament impossible.
Perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta
Aquesta és una de les paradoxes de l’Estat del Benestar: perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta. Però pots estar tranquil o tranquil·la, aquesta gent viu molt lluny d’ací. És molt probable que no te’ls creues mai pel carrer, a no ser que te’n vages de safari a Kènia per desestressar-te del teu treball absorbent i t’allunyes del circuit marcat per l’agència de viatges. No et preocupes, si et vénen remordiments de consciència, sempre pots donar una part del teu sou a una ONG, que amb les quotes que tu i molts com tu pagueu mensualment, acabaran amb la fam, les guerres, l’escalfament global, l’esclavitud, etcètera, etcètera, etcètera. I a l’hora de l’esmorzar, mentre fas un mos al teu entrepà i un glop a la teua cervesa, amb un plateret d’olives i cacaus per a acompanyar, pots advocar per la condonació del deute extern, persuadir els teus amics o companys de la feina perquè voten a l’esquerra i malparlar dels polítics corruptes i els dimonis dels Estats Units i les grans companyies multinacionals, que es creuen els amos del món. Però en el fons, molt en el fons, saps que això serveix de ben poca cosa. I et vénen les xifres al cap, una i altra vegada, repicant en la teua consciència.
Mil milions de persones viuen amb menys d’un dòlar al dia, el 70% són dones. Més de mil vuit-cents milions no tenen accés a aigua potable. Al voltant de vuit-cents quaranta milions de persones pateixen malnutricions, dos-cents milions són xiquets i xiquetes menors de cinc anys. Dos mil milions de persones aproximadament tenen anèmia, per falta de ferro. Vuit-cents vuitanta milions no poden rebre serveis bàsics de salut. Dos mil milions de persones no poden permetre’s medicaments essencials...
josep - 14-02-10 - 12:46h. Tampoc cal anar-se'n tan lluny. Al nostre País, un 20% de la població activa es troba en l'atur, és a dir, un de cada cinc treballadors. Molts d'ells ja no reben cap prestació per desocupació, això significa 0 euros al dia. D'altra banda, una gran part dels ocupats, especialment els joves, són mileuristes, molts d'ells amb una hipoteca asfixiant. Per no parlar de les vídues amb pensions miserables, l'anomenada pobresa encoberta. L'Estat del benestar europeu va camí de fer fallida, el sistema públic de pensions té data de caducitat, els serveis bàsics, com ara la sanitat, l'educació i el transport, es privatitzen. Qui en té la culpa de tot això, de la crisi econòmica, de la degradació de les condicions laborals, del desmantellament de l'Estat del benestar, i de la pobresa al món? Cal un nou model econòmic que redistribuïsca la riquesa al món. He de reconéixer que no és gens fàcil, ja que la població mundial creix exponencialment però els recursos del planeta són limitats. Ja n'hi ha prou de banquers especuladors que juguen amb les condicions de vida dels treballadors. Ens hem de mobilitzar com a ciutadans i exigir responsabilitat als nostres governs, que són al cap i a la fi els nostres representants elegits democràticament, que tenen els mitjans i els recursos per canviar la realitat del món.
Isabel - 13-02-10 - 13:44h. És veritat, quina altra possibilitat tenim? Crec que s'ha d'intentar viure amb coherència, sense malbaratar recursos i sempre d'una manera sostenible. Cada dia m'escandalitze quan sent o veig la pobresa que hi ha al món però sóc conscient que mai serà possible un món més just mentre que els que manen tinguen les butxaques plenes i els escrúpols inexistents.
Andreu - 12-02-10 - 12:44h. M'ha agradat molt el teu article. No obstant això, no tenim altra possibilitat. Quan reciclem mentres al nostre entorn es contaminen barbaritats, no serveix per a res?
Jo pense que sí. Com a mínim, fem que açò no siga pijor. Probablement les estadístiques que dius serien més enlairades. El problema es de fe. Hauríem de copiar el model evangelitzador cristià:
"Que la teua vida siga exemple de la paraula de Déu i que es multiplique pel món". Si tinguérem l'èxit que varen tindre ells el món milloraria,no?
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.
Imprimir página
Enviar noticia
3
6 comentaris
