Aquell cavall gran, esvelt, poderós, bell, d’estètica perfecta, esdevé ara als ulls del poble un rossí de poca alçada, pobra estètica i fluixet de força

Aquesta imatge d’ésser totpoderós i mitològic és la que cala en l’imaginari col·lectiu i s’aplica a aquelles persones que poden amb tot, que són capaces de dur endavant qualsevol tipus de situació i sempre la porten a l’objectiu que s’havien proposat. A primera vista semblen superhòmens.

Però el poble sempre s’amaga un trumfo al replec del magí i quan els veu que en el dia a dia s’han enrocat en el seu paper de semidéus i esdevenen fatxendes insuportables que amarguen la vida a aquells que els envolten, torna a tirar mà dels símils naturals i exclama: No hi ha cap cavall que no es torne rossí.

Aquell cavall gran, esvelt, poderós, bell, d’estètica perfecta, esdevé ara als ulls del poble un rossí de poca alçada, pobra estètica i fluixet de força.
–No li digues res a l’alcaldessa que és capaç de qualsevol cosa –aconsella un ciutadà a un altre.
–Bé, però ella que hi vaja amb cura perquè no hi ha cavall que no es torne rossí –retruca l’amic. I encara podria afegir com fan alguns– i roïnet.

Doncs això, tota eixa corda de polítics que ens governen i es passegen de nord a sud del País Valencià manipulant-ho tot i fent i desfent com els dóna la gana, com si la finqueta fóra d’ells i pogueren destrossar-la com els vinguera de gust fent PAIS, camps de golf, enderrocant barris, envoltant-se de tèrbols afers amb la caixa comuna, prohibint canals de televisió i muixerangues en homenatges, i un llarguíssim etcètera; bé, tota aquesta gent, dic, que no se n’obliden, que no hi ha cavall que no es torne rossí, i roïnet. I aleshores, el poble, que té memòria, els passarà comptes i caldrà pagar.