El cavall és un animal que la natura ha dotat d’una planta imponent. Si ens atenem a l’estètica, ens ofereix una bellesa tan elegant que difícilment trobem en d’altres animals. Tant en posa parada, com trotant, com en cursa veloç ha estat objecte de culte de pintors, escultors, músics i poetes. Si ens atenem a la força que atresora, el veiem capaç tant de portar un genet a tot estrep pels camins i prats que ens podem imaginar, com arrossegant un carro ple de mercaderies, o aparellat al forcall i fent que la rella òbriga solcs al bancal, per dur i pedregós que siga el terreny.
Aquell cavall gran, esvelt, poderós, bell, d’estètica perfecta, esdevé ara als ulls del poble un rossí de poca alçada, pobra estètica i fluixet de força
Aquesta imatge d’ésser totpoderós i mitològic és la que cala en l’imaginari col·lectiu i s’aplica a aquelles persones que poden amb tot, que són capaces de dur endavant qualsevol tipus de situació i sempre la porten a l’objectiu que s’havien proposat. A primera vista semblen superhòmens.
Però el poble sempre s’amaga un trumfo al replec del magí i quan els veu que en el dia a dia s’han enrocat en el seu paper de semidéus i esdevenen fatxendes insuportables que amarguen la vida a aquells que els envolten, torna a tirar mà dels símils naturals i exclama: No hi ha cap cavall que no es torne rossí.
Aquell cavall gran, esvelt, poderós, bell, d’estètica perfecta, esdevé ara als ulls del poble un rossí de poca alçada, pobra estètica i fluixet de força. –No li digues res a l’alcaldessa que és capaç de qualsevol cosa –aconsella un ciutadà a un altre. –Bé, però ella que hi vaja amb cura perquè no hi ha cavall que no es torne rossí –retruca l’amic. I encara podria afegir com fan alguns– i roïnet.
Doncs això, tota eixa corda de polítics que ens governen i es passegen de nord a sud del País Valencià manipulant-ho tot i fent i desfent com els dóna la gana, com si la finqueta fóra d’ells i pogueren destrossar-la com els vinguera de gust fent PAIS, camps de golf, enderrocant barris, envoltant-se de tèrbols afers amb la caixa comuna, prohibint canals de televisió i muixerangues en homenatges, i un llarguíssim etcètera; bé, tota aquesta gent, dic, que no se n’obliden, que no hi ha cavall que no es torne rossí, i roïnet. I aleshores, el poble, que té memòria, els passarà comptes i caldrà pagar.
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.