Ho va dir ben clar: els professors que diuen "aleshores" i "gairebé" són uns "gilipollas" i, per tant, "hay que rematarlos". Clar i català, si no fóra perquè Alfonso Rus, malgrat les seues evidents dificultats per trenar dues frases seguides en castellà amb una certa correcció, va emprar la llengua de Cervantes en lloc del seu valencià de Xàtiva per amenaçar tot un col·lectiu que, simplement, intenta fer la seua feina. La notícia, com sempre, va passar pel País Valencià de nord a sud de puntetes, sense fer massa soroll, sense importar el més mínim a tot aquell ciutadà que no siga professor i, per tant, no tinga el perill de dir en públic i davant d’orelles inquisitorials les -ai las!- paraules prohibides.
Després d’això, ens trobem ara amb dos diputats i col·laboradors de Rus, Máximo Caturla i Salvador Enguix, que ordenen "retirar ciertas fotos", en referència a les imatges de l’exposició de la Unió de Periodistes que no eren del seu gust, ni possiblement del president Camps i de les altres ments privilegiades del PP valencià. El nou enemic, doncs, el nou col·lectiu que cal estigmatitzar, assenyalar i delatar són els fotoperiodistes. Tots, tots ells, gent indecent que ha comés la gosadia de fotografiar allò que era notícia, com el cas Gürtel.
Els atacs patits pels mestres o els periodistes per part de qui ens governa no tenen res a veure amb un suposat elitisme lingüístic o unes fotografies amb mala llet
Demà, qui sap, l'objectiu seran els treballadors socials, si s’atreveixen a denunciar la manca de recursos per a persones amb dependència, o els metges, si qüestionen una sanitat pública amb uns recursos tan curts com llargues són les seues llistes d’espera, o els esquifits serveis existents per tractar l’alcoholisme o els trastorns alimentaris. O els veïns del Cabanyal, o els afectats pel magatzem de residus nuclears amb què volen empastifar les comarques de l’interior, o tants i tants altres col·lectius de tota mena silenciats pel pensament únic que tan bé encarna el nostre malaguanyat Canal 9. I el pitjor de tot serà que la resta de la societat, aquells que no es vegen directament afectats pel dit acusador, pel bolígraf censor, pels mitjans de comunicació criminalitzadors, no faran ni cas i es quedaran a casa, tancats, en silenci, a l’aixopluc d’un sostre que els evite el ruixat que, en principi, no s’adreça a ells.
Recorde ara els versos de Martin Niemöller, sovint atribuïts falsament a Bertold Bretch, on un home gira la cara a les persecucions que pateixen els seus veïns perquè, en principi, no li afecten directament. Després, quan van vindre a cercar-lo, ja no quedava ningú que el defensara, ningú per alçar la veu contra l’abús i la vergonya.
Els atacs patits pels mestres o els periodistes per part de qui ens governa no tenen res a veure amb un suposat elitisme lingüístic o unes fotografies amb mala llet. És, més aviat, un atac contra aquells que s’entesten a no combregar amb el discurs oficial que ens imposen des de fa ja massa anys. I, si ningú no fa res al respecte, si aquesta societat valenciana narcotitzada i sumida en la letargia orwel·liana no desperta ràpid, quan ho intente serà massa tard. Ja no quedarà ningú per dir que les majories absolutes no donen carta blanca per governar com qui ha guanyat una guerra civil.
Despús-ahir eren sis i ahir al matí deu els afectats per un brot de legionel·la a Calp l'existència de la qual la conselleria de Sanitat comunicava a la ciutadania just la vespra que es cobrara la seua suposada primera víctima. No obstant açò, mentre l'ens responsabilitat de Luis Rosado datava l'origen set dies arrere, la sanitat britànica ja alertava d'ell el 19 de gener. Dues hores després de ser qüestionada sobre al respecte per l'Informatiu, finalment la Conselleria reconeixia tres morts i 14 infectats.
L'endemà passat que el jutge que instrueix el cas Emarsa li imposara una fiança (amb l'exgerent de la depuradora de Pinedo Esteban Cuesta) de 25 milions d'euros, i un any i mig després que l'escàndol saltara a la llum amb ell ja en l'epicentre, el fins a ahir alcalde de Manises, vicepresident de la Diputació de València i militant del PP, Enrique Crespo va dimitir els seus càrrecs i va abandonar el partit per a preparar la seua defensa.
Un grup de joves reobrin el cinema de la Unió Musical de Llíria després del seu tancament l'any 2001. La iniciativa ha estat acollida amb èxit rotund per part del públic, revitalitzant així la vida cultural del poble.