Tocar fusta, una preciosa metàfora. El tacte de la guitarra, el crepitar de les taules de l'escenari sota els nostres peus, buscar la sort amb tota la intenció i les ganes

Escuts del Futbol Club Barcelona pertot arreu, samarretes blaugrana, bufandes, banderins i altres articles de merxandising. Ací tothom és del Barça. Llevat de Carlos. Ell s'estima més el Reial Madrid. Amb tota l'ànima i el cor sencer, ens diu. Assegura que els seus compatriotes es canviaran de jaqueta quan a Guardiola l'abandonen els déus, tard o d'hora. La seua teoria és que als panamenys no els agrada perdre ni al parxís, els encanta guanyar per damunt de totes les coses. Ens explica que es repeteix el mateix fenomen durant les eleccions presidencials. Quan els diaris més importants publiquen els resultats dels sondejos dies abans dels comicis, els ciutadans prenen nota del candidat que porta avantatge i tothom vota massivament aquest partit quan arriba el moment de dipositar la papereta a les urnes.

Prenem un café amb Yigo Sugasti en el Casco Viejo. Ell és el director artístic del Festival Internacional de la Canción de Autor de Panamá,  raó per la qual hem creuat l'Atlàntic per primera vegada. Ens fa cinc cèntims de la història de la mostra. Començà fa set anys dient-se Tocando madera. La gira, i pretenia ser una exhibició itinerant del bo i millor de l'escena local de cantautors.

Tocar fusta, una preciosa metàfora. El tacte de la guitarra, el crepitar de les taules de l'escenari sota els nostres peus, buscar la sort amb tota la intenció i les ganes. Yigo té una dilatada carrera com a cantautor i entén perfectament els obstacles i dificultats de l'ofici. Per això ha cuidat tots els detalls al mil·límetre. Setze artistes de Panamà, Brasil, Colòmbia, Veneçuela, Estats Units... Quatre dies de concerts a llocs emblemàtics de la ciutat, com el Teatre Nacional o la Plaça Herrera. Deu tallers, taules redones i conferències sobre el gènere. Els millors equips tècnics i una campanya de difusió espectacular: hem fet unes quantes entrevistes per als diaris i les televisions més conegudes de Panamà. També hem participat en un programa de ràdio a l'emissora KWContinente, amb el periodista i professor universitari Rafael Candanedo, que impartirà un dels tallers programats durant el festival i que ens ha brindat l'oportunitat de presentar el nostre treball discogràfic i interpretar tres o quatre cançons en viu.

Trenquem el gel amb el públic autòcton en la conferència que impartisc a l'Acadèmia de Música de Panamà. Demane disculpes per avançat. No estic acostumat a parlar en públic en castellà, se m'escaparà alguna que altra espardenyà, segur. Parle sobre l'herència de la Nova Cançó, sobre la nova fornada de músics que ha pres el testimoni de Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, i tants altres. Parle sobre el compromís polític de l'artista, sobre el component antifeixista, sobre la situació del català a casa nostra, sobre el relleu generacional, sobre les causes, atzars i lluites del segle XXI. Faig analogies amb altres moviments de cantautors d'Amèrica Llatina i amb els contextos polítics d'aquest continent. Parle sobre la desmemòria històrica, sobre l'accident del metro de València, sobre l'especulació  urbanística al barri del Cabanyal, sobre la corrupció en el si del govern. Sembla que el missatge ha arribat als espectadors, perquè m'acribillen a preguntes. M'interroguen sobre la relació que existeix entre la poesia i la música, sobre la capacitat transformadora de la cançó, sobre el posicionament polític de l'artista. S'obri un debat amb el públic sobre si amb una cançó es pot o no canviar el món. I toquem tres o quatre temes, com a cloenda.

Al vent. La cara al vent. Al vent del món.