Els dos grans partits han demostrat la seua incapacitat de gestionar bé en temps de crisi; han llançat a perdre ingents quantitats de diners públic que ara seria necessari

A més, hi ha les tragèdies personals, les de la intrahistòria d’Unamuno, allò que roman a l’ombra. Enguany s’acaba l’almoina dels 420 euros amb què molts aturats estan passant, mentre l’economia valenciana i espanyola no és capaç de crear ocupació. Les hipoteques també pujaran, perquè com que Alemanya ja ha superat la crisi el Banc Central Europeu ha decidit encarir el preu dels diners. No és descabellat pensar que la supervivència de moltes famílies quedarà compromesa. I això és el més dur, i el que no té aspecte de millorar en l’any que entra.

Certament al maig hi ha eleccions, que és l’única manera de mostrar activament i de forma massiva el nostre enuig i/o desencís cap als qui ens governen, junt a les vagues generals. Però, algú pensa que els resultats ens solucionaran res? Els dos grans partits han demostrat la seua incapacitat de gestionar bé en temps de crisi; han llançat a perdre ingents quantitats de diners públic que ara seria necessari. Ens han estafat, i no són la solució a res. A més, en este país l’alternança és altament improbable, i això complica encara més les coses.

Llegia el passat diumenge no recorde on que fer-nos un llistat de bons propòsits per a l’any nou és símptoma de bona salut mental. Jo no sé com estarà el meu cap per dins, però l’única cosa segura és que quan van tocar les campanades la primera cançó que em va vindre al cap, ja estrenat el 2011, va ser Panic, de The Smiths. Potser el millor desig per a l’any nou siga resistir i no caure en l’optimisme ingenu. Per si de cas.