Ho va proclamar Carlos Fabra, l'endemà de les proppassades eleccions europees: “A la gent no li preocupa si Camps i jo som culpables o innocents”

El silenci sepulcral del president del Consell durant tot aquest afer, un modus operandi que ha fet mutar el Palau de la Generalitat en monestir de clausura, lliga de ple amb el rebuig que Camps sempre ha mostrat cap a la premsa. Fa mesos que els periodistes no tenen l'ocasió de preguntar-li gaire res, per bona opinió que tinga del gremi: “Són vostés molt amables i molt agradables, moltes gràcies”, va encertar a dir-los aquell, hipòcritament, enmig de la tempesta Gürtel.

Ho va proclamar Carlos Fabra, l'endemà de les proppassades eleccions europees: “A la gent no li preocupa si Camps i jo som culpables o innocents”. Però, per si de cas, el PP valencià ja es preocupa de no aprovar una llei de publicitat institucional com cal, que evite campanyes tan tendencioses com aquelles de la Fundació Agua y Progreso –les dels gotets d'aigua i la gerra, herència de González Pons– o la de “Som Comunitat”, molt onerosa. Milions i milions d'euros públics destinats a propaganda de partit, pràcticament desencoberta.

S'omplen la boca amb “els cinc milions de valencians”, però no volen ni sentir a parlar –tot i haver-s'hi compromès– de reformar la llei electoral autòctona, que presenta la tanca d'accés més elevada de tot l'estat i que al 2011 pot deixar sense representació dues llistes –Esquerra Unida i la Coalició Compromís–, encara que cadascuna d'elles ben bé podria superar els 120.000 vots. En realitat, no els importen gens, aquestes 250.000 persones.

Allò que sobta del cas MuVIM no és la censura en si. En una democràcia tan pobra com la nostra, sense qüestions bàsiques encara no resoltes, ja pot passar una cosa així. Allò que realment sobta és que una personalitat de la talla de Romà de la Calle, un intel·lectual assenyat i ben respectable, poguera treballar amb llibertat plena en una estructura piramidal –militar– tan perversa com aquesta.

De la Calle, finalment, ha caigut pel seu propi pes. Desconeixem si queda algú més, damunt de l'arbre de la bona fe... A la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, potser sí.