El que no acabe d’entendre és per què els qui la tenen o se la veuen gran o molt gran se’n riuen dels qui la tenen, presumptament, menuda

Em fa l’efecte que este tipus de personatges deuen tindre uns atributs com els del cavall d’Espartero a la coneguda estàtua eqüestre del cabdill militar a Logronyo. Viuen la seua virilitat sense complexos i quan veuen que algú la pot tindre més llarga ho compensen posant el peus a taula i calant-se un puro de vint centímetres com a la ja clàssica i molt fàl·lica imatge del ranxo Crawford de Texas.

En estes ocasions es demostra més que mai que l’ésser humà és capaç de crear la realitat o almenys d’esculpir-la segons les circumstàncies. Sembla clar que, de mitjana, un mascle de dretes i un d’esquerres disposen d’una dotació semblant. El contrari significaria que ja des de nadons estaríem quasi predestinats a caure en un espectre ideològic o en un altre. Posats en l’extrem i com va dir el Gran Wyoming, Nacho Vidal hauria de ser per força del PP.

El que no acabe d’entendre és per què els qui la tenen o se la veuen gran o molt gran se’n riuen dels qui la tenen, presumptament, menuda. I dic presumptament perquè esta acusació de petitesa sol ser interessada i indemostrable. Llevat de casos excepcionals a les nostres latituds les esquerres no solen fardar de paquet. Tenim el cas llunyà d’Alejandro Lerroux apel·lant –en un clar excés anticlerical- a elevar les monges novícies a la categoria de mares. Darrerament hem d’anar ben lluny -a Veneçuela i fa ja bastants anys a Cuba- per a vore esquerrans vantant-se de la seua protuberant masculinitat. A la vella Europa tenim el cas paradigmàtic de Silvio Berlusconi, una barreja de Mussolini i Casanova amb empelts capil·lars i qui sap si també amb altres extensions.

El PP postaznarià i postzaplanista és ben bé una altra cosa molt menys fatxenda. Però no així certs comentaristes de premsa, ràdio i televisió, nostàlgics de tots els règims a cavall o amb bigot, que els deuen tindre quadrats o com a melons d’alger o com a bombones de butà, i que encara se’n riuen i entretenen les seues audiències afirmant que als de la cella, als còmics subvencionats, als titellaires i a tota la comparsa esquerrosa de la faràndula els hi pengen com a panses microscòpiques. Es tracta d’una calúmnia gratuïta que no respon a cap provocació prèvia, perquè ningú ha dubtat mai que els seus en són els més grans, els més lluents i els més potents. I també amb una capacitat reproductora tal que les secrecions fa molt de temps que els ixen per la boca.