Potser el canvi de professionals d’un lloc a un altre és una qüestió menor, però en l’època en què vivim, resulta més que curiós que encara hi haja temps, llocs i diners perquè certs “talents” acaben acaparant el treball que a uns altres els resulta i resultarà impossible. I en part, és la nostra culpa. Culpables per acceptar el model a què ens han sotmés. Un model coercitiu des del punt de vista econòmic i ideològic. És igual que et diguen que no tens dies lliures. Que has d’escriure i omplir fulls en els quals la creativitat passa a un segon terme. Són 900 euros mensuals, si els vol bé, si no ja saps on és la porta. Una porta en què hi ha 2.000 més per fer el que fas tu a una quantitat igual o menor. No és això els que ens ensenyaren a les aules. “És la Llei del Mercat”, diuen els sentenciosos. És una puta merda, conteste jo.

I què hem de dir dels qui argumentem que per a guanyar-nos les garrofes hem de callar. Si no ho fem, possiblement ens amenaçaran perquè tapem la nostra boca, la nostra ploma. Tot siga per portar un bon vestit. Vestit que sempre porten els mateixos. Aquells a qui se’ls ompli la boca a les tertúlies (o semblants) de paraules com justícia, respecte i solidaritat amb el grup. Ells, còmodes a la seua poltrona, poden canviar de seient. Els té igual seure a l’esquerra que a la dreta. L’important per a ells és estar. I figurar. Treballar, la resta. A qualsevol preu?