En les sales de cinema, abans de començar la pel·lícula, se sol projectar un anunci del ministeri de cultura mitjançant el qual es pretén combatre la pirateria. Segur que us resulta familiar: un individu anònim tracta de furtar un vehicle aprofitant la foscor d'un atzucac; un carterista clava les urpes discretament entre les pertinences d'una dona excessivament confiada; un parell de lladres fugen a corre-cuita a través de la finestra d'un edifici amb un televisor entre les mans; un jove aprofita dissimuladament que no l'observa ningú per amagar-se sota la jaqueta uns quants DVDs d'un centre comercial i, per últim, una xica seu tranquil•lament en la seua habitació, davant de l'ordinador, mentre es descarrega centenars d'mp3 i vídeos d'internet. Tot açò, adobat amb una banda sonora trepidant, una música més pròpia de les frenètiques pel·lícules d'acció nord-americanes que d'un spot institucional com el que ens ocupa. No cal ser massa espavilat per entendre el missatge implícit, l'equació amb la qual volen fer-nos combregar els responsables de l'anunci: baixar-se música de la xarxa és igual a robar, es tracta d'una pràctica il·legal i resulta moralment inacceptable.

La meua penitència comença per una confessió. Ara i ací, pose els meus pecats damunt de la taula: jo em descarregue habitualment cançons, àlbums i discografies senceres d'internet, ho confesse, i n'estic ben orgullós! Gràcies a les noves tecnologies he tingut accés a una barbaritat de propostes musicals d'arreu del món que no hauria pogut conéixer de cap de les maneres, de no ser per les xarxes P2P i la lliure circulació de continguts culturals que ha suposat la revolució cibernètica. Però això no implica necessàriament que no faça un ús crític i sostenible dels recursos que tinc al meu abast: sé el que costa quantitativament (en esforç i en diners) produir un disc i, quan es tracta d'una autoedició o d'un segell discogràfic independent, sempre intente adquirir-ne una còpia original en  la tauleta de merxandising dels concerts o en les botigues tradicionals especialitzades. Un cas paradigmàtic serien els discos de música en català, que moltes vegades es publiquen gràcies al voluntarisme i a l'esforç desinteressat d'una sèrie de persones, amb noms i cognoms, que inverteixen moltes il·lusions i hores de treball en els seus projectes artístics, i que malauradament no sempre resulten tan lucratius com fóra desitjable. Aquestos CDs, amb paper setinat i capsetes de cartró, són els que omplin la meua prestatgeria.