Des de l’aeroport de Montréal agafem un vol a Los Angeles, amb escala a Chicago. Per raons meteorològiques, el comandant ens anuncia que volarà relativament baix, de manera excepcional, la qual cosa ens ve molt bé, perquè ens ofereix una perspectiva quasi zenital del Gran Canyó del Colorado i de les Muntanyes Rocalloses. Arribem a Los Angeles al voltant de les quatre de la vesprada, després d’haver-li guanyat tres hores al rellotge. Tenim reservat un cotxe de lloguer amb el qual ens desplaçarem fins a San Diego, ciutat situada a escassos quaranta quilòmetres de la frontera amb Mèxic.
El primer contratemps que ens trobem és el canvi de marxes: als Estats Units la major part dels vehicles tenen canvis automàtics i no hi estem acostumats, de manera que ens veiem obligats a entrenar-nos una miqueta abans d’emprendre el viatge. A l’autopista ens trobem una retenció bastant important: no hem previst que aquest cap de setmana se celebra Halloween i tothom s’ha llançat a la carretera. Arribem a San Diego al voltant de les vuit de la nit, absolutament desfets. Sopem alguna cosa ràpida i ens n’anem a dormir. Al dia següent plou intensament, però a mig matí escampa i el sol s’apodera del cel. Agafem el cotxe i ens dirigim a la platja més pròxima: és la primera vegada que visitem la costa oest i encara no havíem tingut l’oportunitat de remullar-nos les mans en l’aigua del Pacífic. A la vora del passeig marítim observem una gran multitud de gent que avança amb pancartes i samarretes del mateix color: és una marxa antiavortista. Aquest cap de setmana hi ha convocades eleccions federals i, a més a més, es consulta amb la ciutadania sobre diverses qüestions. El republicà Arnold Schwarzenegger és actualment el governador de Califòrnia, però no podrà revalidar el seu càrrec perquè ja ha complit les dues legislatures que s’estipulen com a màxima permanència en el poder. A les dotze del migdia hem quedat amb Aleix Barandarian, un vigatà que se n'ha vingut a viure a San Diego, amb la seua companya i els seus fills. Ens acostem a la sala de la UCSD on està previst que es faça el concert-recital. És una sala d’actes bastant acollidora de la Universitat. Omplim de senyeres el recinte.
Abans del concert tenim la possibilitat d’intercanviar quatre paraules amb tota aquella gent que ens tracta entre cotó-en-pèls, es nota que han dipositat moltes expectatives en nosaltres
Recol·loquem totes les cadires en forma de mitja lluna perquè volem tindre els espectadors molt a la vora. Provem l’equip de so i ho deixem tot preparat fins a d’ací unes hores, que començarà a arribar el públic. Aleix ens porta a fer una volta per les rodalies. Des d’un mirador de la costa, veiem esteses sobre l’arena, una vintena de foques que estan prenent el sol i posant per als turistes, que les immortalitzen (immortalitzem) amb les seues (nostres) càmeres digitals. Dinem i marxem tranquil·lament cap a l’hotel, arrepleguem la resta del material i comencem a mentalitzar-nos de cara a l’actuació. El Casal dels Països Catalans de Califòrnia és l’entitat que organitza l’acte. Aquesta associació aplega gent del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya (encara no tenen censat cap membre de l’Alguer ni de la Catalunya Nord) que s’han mudat, temporalment o definitiva, a l’estat de Califòrnia. Celebren activament la Castanyada, l’Onze de Setembre, Falles, Sant Jordi i moltes altres dates assenyalades per a nosaltres; també han participat, treballant en xarxa, en l’organització d’una consulta sobre la independència en territori dels EUA.
Abans del concert tenim la possibilitat d’intercanviar quatre paraules amb tota aquella gent que ens tracta entre cotó-en-pèls, es nota que han dipositat moltes expectatives en nosaltres: no els és fàcil tindre accés a la cultura catalana a tants quilòmetres de distància, de manera que aquelles activitats que organitza el Casal serveixen per a fer-los sentir-se més a prop del seu País, per a tindre contacte directe amb la seua llengua i la seua cultura. Ho notem en les reaccions del públic, en escoltar alguns dels poemes que recita Susanna i algunes de les cançons que jo cante. En acabant, ens quedem xarrant tranquil·lament amb ells, mentre anem arreplegant els instruments. Una mare mallorquina i la seua filla valenciana ens conviden a una paella de Halloween, cuinada per un nord-americà, però no podem fer una altra cosa que bandejar l’oferta, en vista que a l’endemà és quan agafem l’avió a Barcelona. Tornem a casa.
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.
Imprimir página
Enviar noticia
6 comentaris
