Avui, mentre escoltava unes notes d'acordió en una estació de metro de París, he recordat que ja fa més de deu anys (una dècada!) que, en companyia d'un amic de tota la vida, Ricard Chulià, agafàrem per primera vegada una guitarra i ens plantàrem a la Plaça de la Mare de Déu de València amb la intenció de fer unes cançonetes i passar la vesprada. Una manera com qualsevol altra de matar el temps i finançar-nos el berenar. Analitzant-ho amb una certa perspectiva, he arribat a la conclusió que aquella decisió intrascendent en aparença ha condicionat la meua vida per complet. Una vegada li agafes el gustet a això de fer música en directe, resulta molt difícil deixar-ho, de seguida et genera una dependència i acabes patint la síndrome d'abstinència.
A còpia d'hores i més hores tocant en el carrer, arribes a adonar-te que el públic (és a dir, la suma de tots els transeünts casuals que tenen la sort o la desgràcia de creuar-se en el teu camí) actua d'una manera singular i diferenciada, i es pot dividir en diverses categories organitzades per raons de comportament. Ací teniu tres o quatre exemples il·lustratius.
A còpia d'hores i més hores tocant en el carrer, arribes a adonar-te que el públic actua d'una manera singular i diferenciada, i es pot dividir en diverses categories
Hi ha alguns espectadors que sempre caminen de pressa, decididament, amb els auriculars posats, però que en passar al costat de la funda de la guitarra, s'aturen durant uns breus instants, se'ls trauen de les orelles i escolten. Tot seguit, llancen alguna moneda, tornen a immergir-se en la música del seu ipod i reprenen el seu camí. Amb l'aportació econòmica que acaben de fer, aquest tipus d'espectadors no premien la nostra interpretació, sinó que es feliciten ells mateixos per haver reconegut la cançó que estàvem tocant en aquell moment. Fascinant, veritat?
També estan els turistes japonesos, que ni tan sols es paren a comprovar si afinem o no afinem. No ens pregunten en quina llengua cantem o si tenim algun disc enregistrat: només volen immortalitzar-nos amb les seues sofisticades càmeres fotogràfiques i/o de vídeo. Esperen pacientment a que acabem el tema que estem tocant i ens demanen en un anglés bastant precari si podem posar amb ells. Ens alcem un moment de la cadira i clavem la mirada en un punt fix mentre ells reprodueixen la lletra ve amb el dits de la mà, en senyal de victòria (?!). Resulta excessivament complicat calcular la barbaritat d'àlbums familiars japonesos en els quals devem aparéixer: potser som famosos en el país del sol naixent i no ho sabem!
Per altra banda, i mai no hem aconseguit entendre la seua psicologia, estan les “senyores que ens deixen caure religiosament una moneda de vint cèntims, però mirant-nos amb menyspreu i displicència perquè estem demanant diners en la via pública” (podríem crear un grup al facebook, no?). Les podem identificar perquè solen contraure els llavis i arrufar el nas, com si no pogueren evitar de retraure'ns la nostra “indignitat”. De fet, mentre llancen aparatosament la moneda als nostres peus, es nota com estrenyen la bossa de mà amb força contra el pit, per si de cas ens alcem a corre-cuita i tractem d'utilitzar el clàssic mètode de l'estiró.
Per últim, i ens deixem moltíssimes categories en el tinter, estan aquelles persones que passejaven per la ciutat sense direcció, a la deriva, i en trobar-se amb el nostre recital improvisat, decideixen seure en els banquets que hi ha situats a prop de la Catedral. Es passen tota la vesprada amb nosaltres, fent-nos companyia, aplaudint respectuosament després de cada cançó. No ens tenen en compte que abusem excessivament d'Al Vent durant el nostre repertori (perquè som conscients que eixa cançó, eixe himne, toca la fibra de moltíssima gent; i ens encanta cantar-la a pulmó, a més a més!). No els importa que ens quedem callats mentre no passa ningú, aprofitant el parèntesi per beure un glop d'aigua o comentar la jugada. Els és absolutament indiferent que la meua veu vaja apagant-se progressivament per culpa del desgast. Quan acabem la nostra feina i ens posem a recollir els instruments, a punt d'anar-nos-en a casa, s'arrimen a parlar una estona amb nosaltres i ens regalen un somriure que val més que tota la recaptació de la jornada.
Eixa és la impressió que es desprén del seguiment del primer dia de vaga en el sector de l'educació pública no universitària. Ja fóra el 90% indicat per la Conselleria o el 65% xifrat pels sindicats, la veritat és que malgrat el dur atac del Consell i l'Estat a l'educació i els seus transmissors, la immensa majoria dels professors van acudir amb normalitat a les aules, i llançaren l'inequívoc missatge que encara poden suportar més.
La seua carta de presentació és l’ambició. El nou secretari general de Joves Socialistes del País Valencià aspira a duplicar la militància de l’organització juvenil i sumar, entre ells, la joventut que comença a despertar i a participar de les mobilitzacions socials.
El “teatre de resistència” repetirà experiència en el barri valencià. El Festival Cabanyal Íntim portarà de nou les arts escèniques d'avantguarda a l'interior de les cases en perill de demolició, per a reivindicar la supervivència del conjunt històric.