A còpia d'hores i més hores tocant en el carrer, arribes a adonar-te que el públic actua d'una manera singular i diferenciada, i es pot dividir en diverses categories

Hi ha alguns espectadors que sempre caminen de pressa, decididament, amb els auriculars posats, però que en passar al costat de la funda de la guitarra, s'aturen durant uns breus instants, se'ls trauen de les orelles i escolten. Tot seguit, llancen alguna moneda, tornen a immergir-se en la música del seu ipod i reprenen el seu camí. Amb l'aportació econòmica que acaben de fer, aquest tipus d'espectadors no premien la nostra interpretació, sinó que es feliciten ells mateixos per haver reconegut la cançó que estàvem tocant en aquell moment. Fascinant, veritat?

També estan els turistes japonesos, que ni tan sols es paren a comprovar si afinem o no afinem. No ens pregunten en quina llengua cantem o si tenim algun disc enregistrat: només volen immortalitzar-nos amb les seues sofisticades càmeres fotogràfiques i/o de vídeo. Esperen pacientment a que acabem el tema que estem tocant i ens demanen en un anglés bastant precari si podem posar amb ells. Ens alcem un moment de la cadira i clavem la mirada en un punt fix mentre ells reprodueixen la lletra ve amb el dits de la mà, en senyal de victòria (?!). Resulta excessivament complicat calcular la barbaritat d'àlbums familiars japonesos en els quals devem aparéixer: potser som famosos en el país del sol naixent i no ho sabem!

Per altra banda, i mai no hem aconseguit entendre la seua psicologia, estan les “senyores que ens deixen caure religiosament una moneda de vint cèntims, però mirant-nos amb menyspreu i displicència perquè estem demanant diners en la via pública” (podríem crear un grup al facebook, no?). Les podem identificar perquè solen contraure els llavis i arrufar el nas, com si no pogueren evitar de retraure'ns la nostra “indignitat”. De fet, mentre llancen aparatosament la moneda als nostres peus, es nota com estrenyen la bossa de mà amb força contra el pit, per si de cas ens alcem a corre-cuita i tractem d'utilitzar el clàssic mètode de l'estiró.

Per últim, i ens deixem moltíssimes categories en el tinter, estan aquelles persones que passejaven per la ciutat sense direcció, a la deriva, i en trobar-se amb el nostre recital improvisat, decideixen seure en els banquets que hi ha situats a prop de la Catedral. Es passen tota la vesprada amb nosaltres, fent-nos companyia, aplaudint respectuosament després de cada cançó. No ens  tenen en compte que abusem excessivament d'Al Vent durant el nostre repertori (perquè som conscients que eixa cançó, eixe himne, toca la fibra de moltíssima gent; i ens encanta cantar-la a pulmó, a més a més!). No els importa que ens quedem callats mentre no passa ningú, aprofitant el parèntesi per beure un glop d'aigua o comentar la jugada. Els és absolutament indiferent que la meua veu vaja apagant-se progressivament per culpa del desgast. Quan acabem la nostra feina i ens posem a recollir els instruments, a punt d'anar-nos-en a casa, s'arrimen a parlar una estona amb nosaltres i ens regalen un somriure que val més que tota la recaptació de la jornada.