Dissabte 4 de desembre. 00:30 hores. Pedalege per Benimaclet. Al cantó dels carrers Masquefa i rector Zaragozá dos agents de la Policia Nacional m’ordenen aturar-me i baixar de la bici. El primer d’ells, amb barbeta d’estilista, va directe al gra: “¿Lleva usted drogas o algún objeto punzante?” “No, evidentment”, responc. De seguida torna a la càrrega: “¿Seguro? ¿Podría hablarnos en castellano?”. Una mica nerviós, balbucege un grapat de paraules més en valencià. L’altre policia se m’acosta, obri les cames i em llança un baf agre amb accent andalús: “No le ha dicho mi compañero que hable en castellano. ¡Pues hable en castellano!”.
“No le ha dicho mi compañero que hable en castellano. ¡Pues hable en castellano!”
El to intimidatori té l’efecte esperat. Tinc por i canvie d’idioma. Els agents estan cada vegada més a prop i el carrer més solitari. El cotxe patrulla ocupa la vorera i escopix unes llums encegadores. Tot seguit, el de la barbeta em clava la mà dins la butxaca i em lleva la cartera. “No creo que sea muy legal quitarme la cartera sin permiso”, li dic. “Totalmente legal. He visto un bulto peligroso en su bolsillo y me he sentido amenazado”, assegura amb parsimònia. La mateixa que gasta per descórrer la cremallera i escodrinyar a dintre.
A continuació em posa contra la paret, amb els braços en alt, i em palpeja superficialment. Llavors m’arriba el seu perfum. És una olor forta a pulcritud, a vapor de planxa, a aftershave i a vida ben dispositada damunt els prestatges de les rutines i les coses ben fetes. Sent ois. Un ois inexplicable que també es por. I també vergonya. Vergonya per tindre por. Els pregunte si era necessari tot este desplegament. “Lo hacemos por su seguridad”, diu l’andalús, amb les cames cada volta més obertes. “Es que se parece usted a un camello que vamos buscando”, apunta l’altre des de la seua barbeta i pulcritud.
Brut de por i de vergonya els dic que m’he sentit humiliat i que no poden lesionar el meu dret -constitucional- a expressar-me en valencià. “Eso es ideología”, respon l’andalús. Seguidament els demane el número de placa: 108995 i 117104. “Puede usted denunciarnos si quiere”, assevera mentre els anota en una fulla de llibreta. Els conteste que sóc periodista i que hi ha maneres de denunciar sense haver d’anar als jutjats. Es miren i el de la barberta pronuncia amb veu d’epitafi: “A ver lo que escribes. Te vamos a leer”.
Feedback Form - 24-08-10 - 01:12h. I am just making a blog related to this. If you allow, I would like to use some of your content. And with full refernce of course. Thanks in advance.
- Josh
Flulubbagossy - 19-08-10 - 16:39h. I like use viagra, but this no good in my life, so viagra no good.
money easy - 13-08-10 - 04:41h. Really good sharing this.
RAFA MÁRQUEZ - 12-02-10 - 12:57h. Jo soc andalús i parle valencià, o al menys ho intent. Em pareix despreciable l'actuació dels policies prepotents i maleducats, pero no veig menys despreciable aquella que fa servir insults cap Andalusia dient que només n'hi ha oli d'oliva i misseria.
Amunt la llibertat d'expressió sigui amb la llengua que sigui.
Els comentaris s'haurien de signar amb nom i cognoms, que des de l'anonimat és molt fàcil insultar.
Despús-ahir eren sis i ahir al matí deu els afectats per un brot de legionel·la a Calp l'existència de la qual la conselleria de Sanitat comunicava a la ciutadania just la vespra que es cobrara la seua suposada primera víctima. No obstant açò, mentre l'ens responsabilitat de Luis Rosado datava l'origen set dies arrere, la sanitat britànica ja alertava d'ell el 19 de gener. Dues hores després de ser qüestionada sobre al respecte per l'Informatiu, finalment la Conselleria reconeixia tres morts i 14 infectats.
L'endemà passat que el jutge que instrueix el cas Emarsa li imposara una fiança (amb l'exgerent de la depuradora de Pinedo Esteban Cuesta) de 25 milions d'euros, i un any i mig després que l'escàndol saltara a la llum amb ell ja en l'epicentre, el fins a ahir alcalde de Manises, vicepresident de la Diputació de València i militant del PP, Enrique Crespo va dimitir els seus càrrecs i va abandonar el partit per a preparar la seua defensa.
Un grup de joves reobrin el cinema de la Unió Musical de Llíria després del seu tancament l'any 2001. La iniciativa ha estat acollida amb èxit rotund per part del públic, revitalitzant així la vida cultural del poble.
Imprimir página
Enviar noticia
42
2 comentaris
