“No le ha dicho mi compañero que hable en castellano. ¡Pues hable en castellano!”

El to intimidatori té l’efecte esperat. Tinc por i canvie d’idioma. Els agents estan cada vegada més a prop i el carrer més solitari. El cotxe patrulla ocupa la vorera i escopix unes llums encegadores. Tot seguit, el de la barbeta em clava la mà dins la butxaca i em lleva la cartera. “No creo que sea muy legal quitarme la cartera sin permiso”, li dic. “Totalmente legal. He visto un bulto peligroso en su bolsillo y me he sentido amenazado”, assegura amb parsimònia. La mateixa que gasta per descórrer la cremallera i escodrinyar a dintre.

A continuació em posa contra la paret, amb els braços en alt, i em palpeja superficialment. Llavors m’arriba el seu perfum. És una olor forta a pulcritud, a vapor de planxa, a aftershave i a vida ben dispositada damunt els prestatges de les rutines i les coses ben fetes. Sent ois. Un ois inexplicable que també es por. I també vergonya. Vergonya per tindre por. Els pregunte si era necessari tot este desplegament. “Lo hacemos por su seguridad”, diu l’andalús, amb les cames cada volta més obertes. “Es que se parece usted a un camello que vamos buscando”, apunta l’altre des de la seua barbeta i pulcritud.

Brut de por i de vergonya els dic que m’he sentit humiliat i que no poden lesionar el meu dret -constitucional- a expressar-me en valencià. “Eso es ideología”, respon l’andalús. Seguidament els demane el número de placa: 108995 i 117104. “Puede usted denunciarnos si quiere”, assevera mentre els anota en una fulla de llibreta. Els conteste que sóc periodista i que hi ha maneres de denunciar sense haver d’anar als jutjats. Es miren i el de la barberta pronuncia amb veu d’epitafi: “A ver lo que escribes. Te vamos a leer”.