Quatre anys han passat des que a València es va produir l’accident de metro més greu de la història d’Europa. Quatre anys porten els familiars i els amics de les víctimes reunint-se a la Plaça de la Mare de Déu, cada dia 3 de tots els mesos de l’any, des de novembre de 2006: això significa que han eixit al carrer quaranta-cinc vegades, que es diuen prompte. Quatre anys recordant les quaranta-set persones ferides i les quaranta-tres desparegudes en el sinistre, que no són, en absolut, una xifra asèptica en el titular d’un diari o una glacial estadística en l’informe de torn. Estem parlant dels germans, les mares, els amics, les filles, els marits de moltíssima gent que no oblida, que no pot oblidar. Quatre anys exigint respostes i responsabilitats, amb un nuc a la gola, amb una pilota de ràbia a l’estómac. Quatre anys empassant-se la impotència i la indignació, a males penes, posant el crit en el cel davant la indiferència dels nostres governants, que cada dia que passa ens donen més proves de la seua altura democràtica i, el que és més greu, de la seua condició humana. Perquè la política hauria d’anar més enllà de guanyar unes eleccions i somriure a la càmera, vestit de vint-i-un botons. Perquè m’avergonyisc de ser ciutadà d’aquest País cada vegada que pense que Francesc Camps encara no ha rebut els familiars de les víctimes ni s’ha pronunciat a les Corts Valencianes sobre la tragèdia del 3J. El nostre màxim representant institucional, el Molt Honorable (tot un sarcasme!) President de la Generalitat, mai no s’ha dignat a dir públicament ni una sola paraula al respecte, per por a que l’accident li passe factura electoralment. Disculpeu-me la bilis en aquesta jornada de condol, però espere sincerament que els membres del govern puguen dormir cada nit amb la consciència tranquil·la... Quatre anys de perdre la paciència, quatre anys de d’angoixa i desempara, quatre anys de dolor i resignació. Quatre anys d’injustícia.