Amb un cànter, una botija, un gerro, una gerra, un llibrell, o qualsevol altre atifell fet de fang cuit que tenim per casa –o que teníem a la casa pairal, perquè la turbulència funcional ha anat acabant amb molts d’aquests estris per fer-los renàixer de polietilè o de metall–, s’ha de tenir molta cura de no colpejar-lo perquè baden amb molta facilitat, i aleshores –un aleshores i gairebé socarrats– poden començar a perdre part del líquid que contenien. També es pot donar el cas que el recipient en qüestió estiga fet amb un fang poc compactat o mal cuit i tinguen la porositat suficient perquè les parets suen i, en conseqüència, vaja perdent a poc a poc part del contingut.
Però no solament els atifells casolans estan sotmesos a aquesta contingència. El mateix pot ocórrer amb un dipòsit d’aigua, una bassa, un aljup, un sistema de sèquies o, senzillament, el paradigma de canonades que tenim a casa i ens proveeix d’aigua.
Bé, doncs, al fet que qualsevol dels sistemes que hem esmentat per contenir o transportar líquid vaja perdent part del seu contingut a poc a poc i sense cap trencament aparatós, se li diu que suma. Si el badat es converteix en escletxa, badall, o ja és un trencament en tota regla, aleshores diem directament que se n’ix. |