Aquest refrany és probablement un dels més estesos del País Valencià, com demostra el Top Ten de refranys catalans que acaba de publicar Víctor Pàmies després d’un estudi fet sobre refranys al llarg de tots els Països Catalans.
Tot i que tant el fet de batre, com el lloc on s’hi feia, pràcticament hagen desaparegut, la sàvia sentència que el poble en desprengué s’ha mantingut viva i amb força fins a l’actualitat.
A carretades es portaven les garbes de blat a l’era i s’escampaven per passar-los el rutlo de pedra enganxat al cavall perquè anara desprenent el gra de la palla. Després, els homes armats amb una forca llançaven a l’aire les forcades del vegetal i el vent i la gravetat anaven fent la resta: la palla anava a parar a una vora i el forment, com que té més pes, la gravetat el feia caure en vertical. Així, antigament, i com he tingut ocasió de veure fa poc en Les festes del batre de la Fuliola, hom separava el gra de la palla. Evidentment, l’esplanada del camp que hi estava destinada havia esdevingut ineludiblement un bancal de terra batuda per sempre més que rebia el nom de l’era. Per molts pobles valencians de segur que encara queda alguna partida geogràfica que hi associa el nom. Al meu, a la Vall d’Albaida, hi ha encara en el col·lectiu lingüístic la partida de Les tres eretes; evidentment era el lloc on es batia el blat. Aquesta esplanada de terra batuda era sempre un niu de pols; tant quan s’hi batia, per raons òbvies, com en qualsevol altre moment perquè la terra superficial havia esdevingut tan fina que el més mínim ventijol alçava polseguera. |