I quan la justícia no té més remei que anar posant una miqueta de llum en aquestes eres, es donen aire a desmarcar-se de la situació com si ells no hi tingueren res a veure

És evident que amb aquestes circumstàncies qualsevol que s’hi acostara acabaria empolsegat. És per això que en un principi la fraseologia es convertia en un axioma literal: Qui no vulga pols que no vaja a l’era. Però així com hi ha sentències líquides que poden ser de significat semblant –l’oli sempre sura en l’aigua, per exemple–, també passà aquesta a significar que qui es barreja en una situació en què es donen situacions tèrboles acabarà enviscat per elles.

–Jo no havia fet res i m’acusaren a mi també en aquell assumpte –li explicava apenat a l’amic.
–Doncs ja saps, qui no vulga pols que no vaja a l’era.

En la política que ens ha tocat patir estem pleníssims de situacions que exemplificarien amb tot luxe de pols el refrany d’avui. De primer tots tiren balons fora com si els acusats no hagueren fet res il·legal o com a mínim indecent. En cap cas veuen negocis tèrbols en visites papals, manipulacions permanents de Canal 9, loteries amb un rumb fix i constant de la grossa, assetjament de la cultura del País amb llistes negres incloses i un llarguíssim etcètera sostingut amb els diners de tots els valencians. I quan la justícia no té més remei que anar posant una miqueta de llum en aquestes eres, es donen aire a desmarcar-se de la situació com si ells no hi tingueren res a veure i hagueren estat uns empresaris demoníacs qui hagueren abusat de la seua bona voluntat. Hi ha molt de gavinot culpable d’aquestes polsegueres i alguns capolls també. I aquells polítics que no vulguen veure-s’hi involucrats, ja saben: Qui no vulga pols que no vaja a l’era.

Valencians, Salut i Terra.