Un retafila d'homes i dones mutilades com a conseqüència de les mines antipersones flanquegen la carretera principal de Srebrenica, plena a vessar de gent, de manifestants silenciosos, que han acudit en autobusos especials procedents de tot arreu, en els seus propis vehicles, o fins i tot caminant durant dies, en una marxa solidària que es repeteix any rere any. Sota un sol de justícia, els assistents preguen a l'uníson i escolten atentament les paraules pronunciades pels representants polítics i religiosos en memòria de les víctimes. Les cinc mil làpides verticals de color blanc, disposades simètricament damunt de la gespa, parlen per si mateixes. L'olor de la carn de corder, que comença a corrompre's als mostradors improvisats dels comerciants ambulants, es barreja amb la fortor de desenes de milers de persones respirant el mateix oxigen, suant unànimement durant hores i hores.

Fa un parell de mesos es va commemorar el quinzè aniversari del genocidi de Srebrenica, un dels crims contra la humanitat més atroços des de la fi de la Segona Guerra Mundial. L'onze de juliol de 1995, l'exèrcit de la República Sèrbia, liderat pel comandant en cap Ratko Mladić, va perpetrar una massacre contra la població musulmana d'aquesta localitat situada a l'est de Bòsnia i Hercegovina. Declarada com a “àrea segura” per part del Consell de Seguretat de l'ONU (i amb la presència de 400 soldats holandesos de l'UNPROFOR), Srebrenica s'havia convertit en un enorme camp de refugiats a la vora del riu Drina. La polèmica passivitat dels cascos blaus i de la comunitat internacional va permetre que l'exèrcit serbi s'apoderara de la ciutat, pràcticament sense oposició, i que més de 8.000 persones foren assassinades i enterrades en fosses comunes, com a preàmbul d'una neteja ètnica autoritzada políticament per Radovan Karadžić.